un tresor de record

Bany a una platja de la Gran Camarga entre els dos braços del Roine.
Molt després de caminar unes tres hores amb una merda de mapa mal girbat com a guia i espiadimonis vermells com a companys de patejada.

Ha estat un dels plaers més grans que he experimentat, per inesperat, per hippy, per que va ser com un premi després de patir caminant kilòmetres i kilòmetres que jo diria més llargs que els ordinaris.
Al final varem passar olímpicament del plànol i del camí marcat, per fer drecera sobre una sorra dura a la superfície però tova al recolzar-hi el peu, tot un suplici per les cames. Això sí, envoltats de flamencs roses que enfonsaven el cap a la llacuna passant de nosaltres.
La crosta de la sorra era preciosa, amb petits sortints i entrants formats pel vent, com una mena de desert en miniatura, i fins i tot amb petites flors de sal.
Quan miràvem l'horitzó eren quadres d'en Rothko, hi havia moments que només veiem sorra, lluuuuny el mar i bandes de terra i altres de sal fent contrast.
Un pas rera l'altre:
1• apretem la sorra amb la sola
2• crec, es trenca la crosta
3• el peu de sobte s'enfonsa uns dos o tres dits
4• amunt, amunt, costa treure'l
5• tornar al punt 1 amb l'altre peu
Per fi vàrem descalçar-nos notant la gelor de l'anada i vinguda de les onades calmes entre els dits dels peus cansats. Ens vàrem mirar i ... vinga! a treure'ns de sobre la cantimplora amb un "clonc" de mig plena (encara en quedava , després havíem de tornar, en vam fer una bona administració), la motxilla, la càmera, la roba suada, les ulleres i ho vàrem deixar tot en un petit munt endreçat al costat d'un tronc mig enfonsat en la sorra, per capbussar-nos com dos nens petits.
D'aquella sensació de llibertat, de comunió total amb l'entorn, d'estar amb qui jo vull on jo vull i com jo vull n'he fet un tresor de record.

parant taula amb benito lertxundi & euskadiko orkestra sinfonikoa

Música que em fa mirar enrere.
La mà a sobre al front com si fos una visera i els ulls mig aclucats.
El dia de reis, quan el papà encara vivia, l'any que tocava fer el dinar amb tota la família a casa.
La mamà més o menys ens organitzava.
El papà remugava.
Ens recordo de 21 botons amb el CD d'en Benito Lerxundi i el cloc cloc dels talons de les sabates de mudar com a rerefons.
El papà i jo posàvem la taula, primer l'hule, després unes tovalles vermelles amb dibuixos nadalencs de fulles i fruits de grèvol i el centre blanc amb més motius nadalencs. Preparàvem taula per uns 20 no ho sé, era una bona entaulada.
Trèiem les copes de cristall de les caixes de cartró, revisant que totes estiguessin netes i brillants, la vaixella bona, els coberts de plata i el joc de cafè preparat.
Encara que no ho recordo tot amb exactitud, tots fèiem alguna cosa, el mitjà potser estava amb el termo al bar de baix a buscar el cafè i la petita ajudant a la mamà.
Jo tallava un dels pernils que li havien regalat al papà en algún dels lots, sempre triàvem el més bo. Era difícil no picar abans que la família anés gotejant.
Alguna espelma sobre la taula, cadascú amb el seu panet, la casa engalanada, l'àvia fent clinc clinc amb el seu tremolor i la seva polsera d'or, feia goig de veure.
Però de fet això ja és una altra història, la música només sonava durant el ritus de parar la taula.