EN LA CAMA
Fa 1 dia
dimecres, 13 / maig / 2009
Cold room by DAVID YERLE
Conec al musicassu que ha fet aquesta cançó directament així que si ets productor i t'encanta avisa'm!!!
no és genial????? es brutal!!!
COLD ROOM
I'm sorry for wasting one more day
I'm sorry
I'm sorry for having tried and not prevailed
I guess I'll just keep trying
But every hope the morning brings is shattered down when I get here
And numbness overcomes my fear
And I keep staring at the screen
And sometimes I will wonder how to stop the bleeding apathy
I guess there's nothing left for me
But try to hard and fall too deep
The room is colder
The road is over
I'm trying to build a brand new way
And someday I hope to see my work at play
I guess I'm just daydreaming
'Cause every time I try to sail
My doubt will build a mighty wave
To wipe out every scrap of faith that I had buried in my chest
And everytime I try to find
A shred of light behind the blinds
I guess I'm running out of time
To be OK and not just fine
The room is colder
The road is over
I'm sorry for wasting one more day
I'm sorry for having not prevailed
I'm sorry for trying to feel safe
I'm sorry for waking up too late
I'm sorry for having tried and not prevailed
I'm sorry for wasting one more day
Myspace de DAVID YERLE
Deixant de banda que expressa bastant el meu estat apàtic actual... en fi
divendres, 24 / abril / 2009
idees denses
Hi han quatre tipus d'idees o pensaments:
Les clares,
Les confuses (o no tan clares),
Les que encara no han estat pensades i per tant encara no classificades i
Les que no existeixen tot i que potencialment no podem afirmar la seva no existència.
Les clares tenen classificació interna: errònies i certes.
Les clares errònies poden ser inconegudes i portar mascara de certes i les clares certes poden ser inconegudes i portar mascara d'errònies.
Les idees confuses es mouen entre les dues mascares i poden arribar a clarificar-se (o potser només portar máscara de clares).
Les que encara no han estat pensades: si s'arriben a pensar passaran a formar part de les clares o les confuses. Per altra banda es segur que tard o d'hora haurien de ser pensades per poder formar part (mentrestant) de les no pensades, sinó simplement no existirien.
Poden aparèixer nous ítems que desbaratin qualsevol classificació previa.
Les clares,
Les confuses (o no tan clares),
Les que encara no han estat pensades i per tant encara no classificades i
Les que no existeixen tot i que potencialment no podem afirmar la seva no existència.
Les clares tenen classificació interna: errònies i certes.
Les clares errònies poden ser inconegudes i portar mascara de certes i les clares certes poden ser inconegudes i portar mascara d'errònies.
Les idees confuses es mouen entre les dues mascares i poden arribar a clarificar-se (o potser només portar máscara de clares).
Les que encara no han estat pensades: si s'arriben a pensar passaran a formar part de les clares o les confuses. Per altra banda es segur que tard o d'hora haurien de ser pensades per poder formar part (mentrestant) de les no pensades, sinó simplement no existirien.
Poden aparèixer nous ítems que desbaratin qualsevol classificació previa.
dijous, 23 / abril / 2009
sant jordi
Esta mañana ninguno de los dos trabajaba, así que hemos ido a dar una vuelta por Paseo de Gracia y La Rambla...
Conclusión primera: mi escote posee ahora un eritema revelador de la solana impresionante que reina hoy en Barcelona.
Antes de llegar a las calles principales ha sido posible hojear libros tranquilamente en las paraditas de las librerías de barrio... una vez en Paseo de Gracia, a medida que la mañana iba pasando, más gente había, buen ambiente, jubilados entreteniendo a los tenderos, escoltas, universitarios, gitanillas... -una rosa? (coño ya veo que vendes rosas, hace falta que me la metas hasta el hipotálamo?) me he ido hostilizando cada vez más con el género humano. Una vez en la rambla (santa mano de mi acompañante que la posaba en mi nuca tapándome el sol), ha sido espantooooosoooo, no hemos visto ni una parada, im po si ble, no quedaba centímetro cuadrado sin ocupar... por cierto a que madres se les ocurre meterse ahí con el coche cito de bebé????? increíble. Hemos consensuado huir y subir hasta casa tranquilamente por la calle pau claris...
Conclusión primera: mi escote posee ahora un eritema revelador de la solana impresionante que reina hoy en Barcelona.
Antes de llegar a las calles principales ha sido posible hojear libros tranquilamente en las paraditas de las librerías de barrio... una vez en Paseo de Gracia, a medida que la mañana iba pasando, más gente había, buen ambiente, jubilados entreteniendo a los tenderos, escoltas, universitarios, gitanillas... -una rosa? (coño ya veo que vendes rosas, hace falta que me la metas hasta el hipotálamo?) me he ido hostilizando cada vez más con el género humano. Una vez en la rambla (santa mano de mi acompañante que la posaba en mi nuca tapándome el sol), ha sido espantooooosoooo, no hemos visto ni una parada, im po si ble, no quedaba centímetro cuadrado sin ocupar... por cierto a que madres se les ocurre meterse ahí con el coche cito de bebé????? increíble. Hemos consensuado huir y subir hasta casa tranquilamente por la calle pau claris...
divendres, 3 / abril / 2009
twist
El terra estava tot enganxifós, la fusta ennegrida pels millers de burilles de cigarretes trepitjades fent una mena de twist per apagar-les.
Les sandàlies se li adherien al parquet, al caminar feien un cop al taló quan es desprenien de la fusta.
Ara, ni ho notava, no com els primers dies, que va patir fins que no van endurir-se-li els talons. Mentre no se li obrissin les esquerdes incipients, tot aniria be.
Les sandàlies se li adherien al parquet, al caminar feien un cop al taló quan es desprenien de la fusta.
Ara, ni ho notava, no com els primers dies, que va patir fins que no van endurir-se-li els talons. Mentre no se li obrissin les esquerdes incipients, tot aniria be.
dimarts, 31 / març / 2009
ama de casa
Estando en el paro estos días aprovecho para sacar brillo a rincones insospechados de mi casa, conecto la radio y la mañana me vuela de tal manera que cuándo llega la hora de comer me doy cuenta que no tengo nada preparado y lo que es peor, no tengo víveres suficientes o suficientemente descongelados para prepararlos de manera ingerible.
No acabo de organizarme bien.
Hoy por ejemplo me he sumergido en las racletas que separan el parket de los embaldosado del baño o de las habitaciones... Uau! cuánta mierda escondía...Ahora relucen de tal manera que una de dos o tropezaremos para no pisarlas o nos ponemos gafas de sol...
No acabo de organizarme bien.
Hoy por ejemplo me he sumergido en las racletas que separan el parket de los embaldosado del baño o de las habitaciones... Uau! cuánta mierda escondía...Ahora relucen de tal manera que una de dos o tropezaremos para no pisarlas o nos ponemos gafas de sol...
dijous, 26 / març / 2009
camaca vader
Soy optimista por naturaleza.
Reflexiono sobre la muerte, mi muerte, ¿relativizo suficiente?
Supongo que también esto forma parte de la crisis de los próximos 40..., da igual, aquí estoy,imaginándo si tendré la entereza que intuyo poseer o si seré una enferma horrible de tratar.
Me atraen los temas inevitables que ningún optimista puede saltarse.
Me atrae el lado oscuro!
Reflexiono sobre la muerte, mi muerte, ¿relativizo suficiente?
Supongo que también esto forma parte de la crisis de los próximos 40..., da igual, aquí estoy,imaginándo si tendré la entereza que intuyo poseer o si seré una enferma horrible de tratar.
Me atraen los temas inevitables que ningún optimista puede saltarse.
Me atrae el lado oscuro!
dimarts, 3 / març / 2009
somriure explicable després d'anar en autobús
Situació: Dreta, dins de l'autobús ple.
Objectiu: Anar a dinar amb uns vells amics. Ens veiem poc, un o dos cops a l'any, però val la pena.
Estat d'ànim: Pseee.
Situació: Escoltant Manel.
Estat d'ànim: In crescendo, més contenta.
Situació: Ningú riu, ni un somriure. Però no ho puc evitar, la cadència de la música provoca que em floreixi un somriure als ulls. Ningú somriu, ningú mira a ningú més de dos segons seguits.
Estat dànim: A mida que somric corregeixo la postura corporal, més segura em sento, més contenta estic.
Situació: Segueixo dreta dins l'autobús, tot i que ja podria seure. Un senyor gran em mira i somriu, manté la mirada els dos segons permesos, acota el cap i quan l'aixeca per mirar a una altra banda segueix amb el somriure als ulls.
Estat d'ànim: Eufòria al haver aconseguit un somriure que abans no hi era. Repico els dits a la barra grisa tot seguint el ritme de pla quinquenal.
Situació: Encara menys gent a dins l'autobús, és un trajecte llarg. Segueixo dreta mentres observo. El senyor gran segueix amb cara divertida. Me n'adono que a una dona (recién sortida de la perruqueria) abans seriosa ara li brillen els ulls.
1a Conclusió (cursi però eficient): Somriu encara que no tinguis perquè, un punt o dos de més bon humor s'aconsegueix.
2a Conclusió (que els Manel em deixen segur): A vegades ens en sortim.
Situació: Al restaurant on hem quedat esperant tota il·lusionada als vells amics, sola en una taula de 6, escrivint amb el cap abaixat i un somriure explicable als llavis.
Objectiu: Anar a dinar amb uns vells amics. Ens veiem poc, un o dos cops a l'any, però val la pena.
Estat d'ànim: Pseee.
Situació: Escoltant Manel.
Estat d'ànim: In crescendo, més contenta.
Situació: Ningú riu, ni un somriure. Però no ho puc evitar, la cadència de la música provoca que em floreixi un somriure als ulls. Ningú somriu, ningú mira a ningú més de dos segons seguits.
Estat dànim: A mida que somric corregeixo la postura corporal, més segura em sento, més contenta estic.
Situació: Segueixo dreta dins l'autobús, tot i que ja podria seure. Un senyor gran em mira i somriu, manté la mirada els dos segons permesos, acota el cap i quan l'aixeca per mirar a una altra banda segueix amb el somriure als ulls.
Estat d'ànim: Eufòria al haver aconseguit un somriure que abans no hi era. Repico els dits a la barra grisa tot seguint el ritme de pla quinquenal.
Situació: Encara menys gent a dins l'autobús, és un trajecte llarg. Segueixo dreta mentres observo. El senyor gran segueix amb cara divertida. Me n'adono que a una dona (recién sortida de la perruqueria) abans seriosa ara li brillen els ulls.
1a Conclusió (cursi però eficient): Somriu encara que no tinguis perquè, un punt o dos de més bon humor s'aconsegueix.
2a Conclusió (que els Manel em deixen segur): A vegades ens en sortim.
Situació: Al restaurant on hem quedat esperant tota il·lusionada als vells amics, sola en una taula de 6, escrivint amb el cap abaixat i un somriure explicable als llavis.
dilluns, 16 / febrer / 2009
trobada d'innocents
Per enésima vegada, justifico, espero el millor dels altres i m'anomenen innocent.
Quan rebo el que no se m'hagués mai acudit esperar, per que no m'hi cap al cap, per que jo mai no ho faria... La consequència primera i no per això menys dolorosa: DECEPCIÓ.
Sé que en som uns quants d'aquesta mena, només es questió de trobar-nos.
Quan rebo el que no se m'hagués mai acudit esperar, per que no m'hi cap al cap, per que jo mai no ho faria... La consequència primera i no per això menys dolorosa: DECEPCIÓ.
Sé que en som uns quants d'aquesta mena, només es questió de trobar-nos.
divendres, 30 / gener / 2009
High School Musical al galliner
Que tal el musical ahir? Aquesta ha estat la pregunta.
Buah! un desastre, m'estic plantejant de fer un post lapidatori (que no lapidari)–ha estat la meva resposta.
Aqui está doncs.
M'encanten els musicals, de fet m'apassionen. N'he escoltat molts i n'he anat a veure menys dels que voldria. Si pogués faria un viatge mensual a Broadway.
Feta la introducció, anem a la teca. Ahir varem anar tots tres més la meva neboda a veure High School Musical al Tívoli. Al meu príncep li encanta. Com eren unes entrades que ens van tocar per sorteig vam anar a parar a l'anfiteatre. No me'n queixo, he anat a altres musicals al galliner i et fan vibrar igual, es clar que no es pot comparar amb estar a la setena fila de la platea, però l'art arriba a tot el teatre i sinó aquestes entrades ni les vendrien. El galliner està a 34 euros, si no recordo malament, així que si pagues (que ja sé que no és el nostre cas) vols vibrar, com a mínim, no?Doncs de vibrar res de res, la primera part va ser un autentic desastre, pocs actors se'n salven, uns per sobre actuats i altres per inexistència total d'expressivitat. Els números musicals tampoc milloraven el tema, deixant de banda la acústica malvada a l'anfiteatre. Si els actors parlaven o cantaven de manera continguda, no vocalitzaven prou, a part de que no arribaven prous decibels fins on estàvem nosaltres. Si cridaven, (per que cridaven, no cantaven) era d'ensurt i et trencava la poca màgia que s'hagués pogut crear mentre feien pianissimos.
Els duos sonaven una mica millor, suposo que els havien pogut assajar més, o se'ls veia un pel més segurs, però quan tota la companyia cantava no hi havia manera d'endevinar que dimonis vocalitzaven, no anaven a una, les veus no s'empastaven, en fi un desastre.
Després a la segona part va sonar i es va veure una mica millor, potser nosaltres ja estàvem habituats als esgarips i ja vam pillar el to, potser els actors es van treure els nervis de sobre o potser el soroll de les bosses de crispetes comprades durant l'entreacte pels progenitors als seus fills ja ens van distreure del tot (hauria d'estar prohibit vendre crispetes al teatre i més en bosses de plàstic impossibles d'insonoritzar). Tot i així l'espectacle seguia sense transmetre prou entusiasme ni sentiment fins al número final on semblava tot molt més preparat i amb més ganes.
Els decorats molt bens pensats, senzills i dinàmics. Els músics correctes. La única actriu que em va agradar tant per veu com per actuació, es la que feia de Taylor, es diu Mireia Maken y no la vull incloure en aquesta lapidació, ho va fer molt bé.
La cara d'emocionat del meu príncep i la seva cosina, valia totes les pessetes (els euros).Quan vaig passar d'intentar gaudir de l'espectacle a gaudir de la il·lusió dels nens ja va valdre la pena aguantar allò.--A que és guaísssssim mami?--Oi tant, petitó!
Buah! un desastre, m'estic plantejant de fer un post lapidatori (que no lapidari)–ha estat la meva resposta.
Aqui está doncs.
M'encanten els musicals, de fet m'apassionen. N'he escoltat molts i n'he anat a veure menys dels que voldria. Si pogués faria un viatge mensual a Broadway.
Feta la introducció, anem a la teca. Ahir varem anar tots tres més la meva neboda a veure High School Musical al Tívoli. Al meu príncep li encanta. Com eren unes entrades que ens van tocar per sorteig vam anar a parar a l'anfiteatre. No me'n queixo, he anat a altres musicals al galliner i et fan vibrar igual, es clar que no es pot comparar amb estar a la setena fila de la platea, però l'art arriba a tot el teatre i sinó aquestes entrades ni les vendrien. El galliner està a 34 euros, si no recordo malament, així que si pagues (que ja sé que no és el nostre cas) vols vibrar, com a mínim, no?Doncs de vibrar res de res, la primera part va ser un autentic desastre, pocs actors se'n salven, uns per sobre actuats i altres per inexistència total d'expressivitat. Els números musicals tampoc milloraven el tema, deixant de banda la acústica malvada a l'anfiteatre. Si els actors parlaven o cantaven de manera continguda, no vocalitzaven prou, a part de que no arribaven prous decibels fins on estàvem nosaltres. Si cridaven, (per que cridaven, no cantaven) era d'ensurt i et trencava la poca màgia que s'hagués pogut crear mentre feien pianissimos.
Els duos sonaven una mica millor, suposo que els havien pogut assajar més, o se'ls veia un pel més segurs, però quan tota la companyia cantava no hi havia manera d'endevinar que dimonis vocalitzaven, no anaven a una, les veus no s'empastaven, en fi un desastre.
Després a la segona part va sonar i es va veure una mica millor, potser nosaltres ja estàvem habituats als esgarips i ja vam pillar el to, potser els actors es van treure els nervis de sobre o potser el soroll de les bosses de crispetes comprades durant l'entreacte pels progenitors als seus fills ja ens van distreure del tot (hauria d'estar prohibit vendre crispetes al teatre i més en bosses de plàstic impossibles d'insonoritzar). Tot i així l'espectacle seguia sense transmetre prou entusiasme ni sentiment fins al número final on semblava tot molt més preparat i amb més ganes.
Els decorats molt bens pensats, senzills i dinàmics. Els músics correctes. La única actriu que em va agradar tant per veu com per actuació, es la que feia de Taylor, es diu Mireia Maken y no la vull incloure en aquesta lapidació, ho va fer molt bé.
La cara d'emocionat del meu príncep i la seva cosina, valia totes les pessetes (els euros).Quan vaig passar d'intentar gaudir de l'espectacle a gaudir de la il·lusió dels nens ja va valdre la pena aguantar allò.--A que és guaísssssim mami?--Oi tant, petitó!
dijous, 22 / gener / 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Escrits
