un ex company i les meves cartes 2006

Cada vegada que obre la boca, tindria mitjans per contestar-li, pot semblar culte, de fet, és el que vol semblar, però la seva prepotència i ganes d'humiliar als altres, el perden.
Diu que no suporta els hipòcrites, almenys en això és coherent. Tampoc ho és, per tant no fa el paperot. Tot i que no fa que l'aprecii més.
És infantil, fa mal per que és cruel i li així li puja l'autoestima. Ha de demostrar que és el millor en el que sigui. Només ell es important.
Segurament es deurien burlar del seu quequeig quan era petit.
Fa servir la indiferència contra mi, fa seva la frase prou coneguda per tots...
La seva presència m'influencia i no actuo amb total llibertat. Voldria ser prou forta com per que no m'afectessin segons quines actituds humanes.
Diria que tinc una bona carta. Usa una indiferència forçada i ell no sap que jo ho se, així que la meva actitud de no afectar-me el seu despreci, és bona. No l'ataco amb la mateixa moneda i això el sobta, no li queden més collons que contestar-me quan li pregunto al moment adequat.
Existira algú capaç de superar la necessitat de ser ben considerat pels altres? De no patir aquest esclavatge?
Camina com si anés a cavall, o potser millor... com si fos un cavall. Mirant a tothom per sobre de l'espatlla. Insegur, Infantil, Immadur, Quec. Mal educat, sobretot mal educat amb fums de ser el millor ensenyat.
Estic en re ordenament intern per sobreviure, creant carcasses noves adequades al nou entorn hostil.
Em surt la meva nena petita que s'agobia per la poca empatia que es crea amb el tartamut. Així que la deixo escriure per que es deslliuri.
La gent és bona i generosa: meeeec wrong! el lliri que tinc a la mà em mira encuriosit.
Haig d'actuar com ell per no ser devorada? Guardo les cartes pel moment oportú, cosa completament contrària a la meva filosofia.

Vista enrere, no vaig guardar cap carta, la cosa va seguir igual i jo simplement ho vomitava tot al black blok amb la meva ploma.

mirant enrera

Tan sols vull que estiguis bé,
tant que em fa mal,
tant que cicatritzo a l'instant,
tant que m'incapacito,
em minva l'orgull.

punxades al pit per una abraçada teva,
t'enyoro només saber que marxes,
vull lligar-me a tu.
t'allibero per estimar-me,

gest,
esperar...
com costa esperar...
assedegada
esperant l'oasi que no arriba,

no arriba si no s'hi camina...

050802

no tenyir-se (o sí?)

Potser si que em miraria al mirall i m'agradaria més el que hi veig.
Però les meves canes son així: meves.
Si les amago semblaré més jove, però no tant meva, més estranya.
Val la pena sacrificar l'adaptació psicològica natural al envellir, per semblar més jove?
En reunions d'amics i coneguts d'aproximadament la meva edat observo que quasi tothom es tenyeix i començo a trobar-me sola. Només acompanyada de les meves canes.
I és aquesta solitud la que em fa reflexionar sobre la possible tintura capil·lar.
He decidit no traspassar aquesta ratlla cromàtica.
Seguiré adaptant-me a la mort castanya i a la proliferació massiva de les MEVES canes.
Adéu castany claret.
Hola canes blanques.
(No són blanques! tot i que les veiem més clares, no tenen color, igual que el pél dels óssos polars. Si visqués envoltada de neu, ho veuria millor? NO!!! Tindria cataractes molt abans del que tocaria, de fet, posats a triar, prefereixo criar les canes molt abans del que tocaria)