un tresor de record

Bany a una platja de la Gran Camarga entre els dos braços del Roine.
Molt després de caminar unes tres hores amb una merda de mapa mal girbat com a guia i espiadimonis vermells com a companys de patejada.

Ha estat un dels plaers més grans que he experimentat, per inesperat, per hippy, per que va ser com un premi després de patir caminant kilòmetres i kilòmetres que jo diria més llargs que els ordinaris.
Al final varem passar olímpicament del plànol i del camí marcat, per fer drecera sobre una sorra dura a la superfície però tova al recolzar-hi el peu, tot un suplici per les cames. Això sí, envoltats de flamencs roses que enfonsaven el cap a la llacuna passant de nosaltres.
La crosta de la sorra era preciosa, amb petits sortints i entrants formats pel vent, com una mena de desert en miniatura, i fins i tot amb petites flors de sal.
Quan miràvem l'horitzó eren quadres d'en Rothko, hi havia moments que només veiem sorra, lluuuuny el mar i bandes de terra i altres de sal fent contrast.
Un pas rera l'altre:
1• apretem la sorra amb la sola
2• crec, es trenca la crosta
3• el peu de sobte s'enfonsa uns dos o tres dits
4• amunt, amunt, costa treure'l
5• tornar al punt 1 amb l'altre peu
Per fi vàrem descalçar-nos notant la gelor de l'anada i vinguda de les onades calmes entre els dits dels peus cansats. Ens vàrem mirar i ... vinga! a treure'ns de sobre la cantimplora amb un "clonc" de mig plena (encara en quedava , després havíem de tornar, en vam fer una bona administració), la motxilla, la càmera, la roba suada, les ulleres i ho vàrem deixar tot en un petit munt endreçat al costat d'un tronc mig enfonsat en la sorra, per capbussar-nos com dos nens petits.
D'aquella sensació de llibertat, de comunió total amb l'entorn, d'estar amb qui jo vull on jo vull i com jo vull n'he fet un tresor de record.