High School Musical al galliner

Que tal el musical ahir? Aquesta ha estat la pregunta.
Buah! un desastre, m'estic plantejant de fer un post lapidatori (que no lapidari)–ha estat la meva resposta.
Aqui está doncs.

M'encanten els musicals, de fet m'apassionen. N'he escoltat molts i n'he anat a veure menys dels que voldria. Si pogués faria un viatge mensual a Broadway.

Feta la introducció, anem a la teca. Ahir varem anar tots tres més la meva neboda a veure High School Musical al Tívoli. Al meu príncep li encanta. Com eren unes entrades que ens van tocar per sorteig vam anar a parar a l'anfiteatre. No me'n queixo, he anat a altres musicals al galliner i et fan vibrar igual, es clar que no es pot comparar amb estar a la setena fila de la platea, però l'art arriba a tot el teatre i sinó aquestes entrades ni les vendrien. El galliner està a 34 euros, si no recordo malament, així que si pagues (que ja sé que no és el nostre cas) vols vibrar, com a mínim, no?Doncs de vibrar res de res, la primera part va ser un autentic desastre, pocs actors se'n salven, uns per sobre actuats i altres per inexistència total d'expressivitat. Els números musicals tampoc milloraven el tema, deixant de banda la acústica malvada a l'anfiteatre. Si els actors parlaven o cantaven de manera continguda, no vocalitzaven prou, a part de que no arribaven prous decibels fins on estàvem nosaltres. Si cridaven, (per que cridaven, no cantaven) era d'ensurt i et trencava la poca màgia que s'hagués pogut crear mentre feien pianissimos.

Els duos sonaven una mica millor, suposo que els havien pogut assajar més, o se'ls veia un pel més segurs, però quan tota la companyia cantava no hi havia manera d'endevinar que dimonis vocalitzaven, no anaven a una, les veus no s'empastaven, en fi un desastre.
Després a la segona part va sonar i es va veure una mica millor, potser nosaltres ja estàvem habituats als esgarips i ja vam pillar el to, potser els actors es van treure els nervis de sobre o potser el soroll de les bosses de crispetes comprades durant l'entreacte pels progenitors als seus fills ja ens van distreure del tot (hauria d'estar prohibit vendre crispetes al teatre i més en bosses de plàstic impossibles d'insonoritzar). Tot i així l'espectacle seguia sense transmetre prou entusiasme ni sentiment fins al número final on semblava tot molt més preparat i amb més ganes.

Els decorats molt bens pensats, senzills i dinàmics. Els músics correctes. La única actriu que em va agradar tant per veu com per actuació, es la que feia de Taylor, es diu Mireia Maken y no la vull incloure en aquesta lapidació, ho va fer molt bé.

La cara d'emocionat del meu príncep i la seva cosina, valia totes les pessetes (els euros).Quan vaig passar d'intentar gaudir de l'espectacle a gaudir de la il·lusió dels nens ja va valdre la pena aguantar allò.--A que és guaísssssim mami?--Oi tant, petitó!