Potser si que em miraria al mirall i m'agradaria més el que hi veig.
Però les meves canes son així: meves.
Si les amago semblaré més jove, però no tant meva, més estranya.
Val la pena sacrificar l'adaptació psicològica natural al envellir, per semblar més jove?
En reunions d'amics i coneguts d'aproximadament la meva edat observo que quasi tothom es tenyeix i començo a trobar-me sola. Només acompanyada de les meves canes.
I és aquesta solitud la que em fa reflexionar sobre la possible tintura capil·lar.
He decidit no traspassar aquesta ratlla cromàtica.
Seguiré adaptant-me a la mort castanya i a la proliferació massiva de les MEVES canes.
Adéu castany claret.
Hola canes blanques.
(No són blanques! tot i que les veiem més clares, no tenen color, igual que el pél dels óssos polars. Si visqués envoltada de neu, ho veuria millor? NO!!! Tindria cataractes molt abans del que tocaria, de fet, posats a triar, prefereixo criar les canes molt abans del que tocaria)
3 comentaris:
Bé, això sempre depen de com sigui cadascú. A tu les canes et queden bé, combinen molt bé amb el teu color de cabell. Jo, que el tinc completament, o gairebé, blanc, si no em tenyeixo cada més semblo l'avi de la familia mónster.
M'ha agradat, trobar-me aquest blog... Tornaré... :)
Petons sense tenyir...
jijijiji sí tenyir-se, si es el que vols. Com molt bé dius, tu sense les teves canes no series tu...així es que em sembla molt bé que les vulguis conservar, a més et donen un aire "carajipì" (com diria la nostra moli) que m'agrada (t'ho dic amb carinyo).
Petonet!!!!
Publica un comentari a l'entrada