Somni estressant d'embarassada

ESCENARI

Avançà tres passes i es queda mirant de fit a fit a la buidor enfront seu.

El cabell gris, massa canes per a la seva edat. Despentinada, amb ratlla al mig, ni llis ni rissat, recollit amb un tros de cordill brut lligat amb un nus barroer a la nuca.

Si sabessin… hagués pensat, si pogués deslliurar el seu cervell.

Ara no podia pensar, va aprendre ben ràpid a no fer-ho. Tant de bo no s'hagués protegit a si mateixa, tan de bo s'hagués suïcidat. Si ara, pogués pensar, rumiaria això.

En canvi, la seva mirada buida feia parar el temps, feia emmudir als espectadors. Ignorants de la seva tristesa no coneguda per ella mateixa, a punt de travessar el llindar de la bogeria si donava un pas més cap a la seca llibertat que l'esperava.

La mirada buida s'anava desfent, es convertia en mirada desesperada, la seva vida ja havia estat usada massa cops, no volia ser-ne conscient, es va tocar el ventre caigut i sec amb la mà grisa, neta però.

Els records del principi van anar venint. Va resar per desendollar el seu cervell, altre cop.

Només volia dormir, o morir, o el que fos per no començar a pensar.


MEMÒRIA

Tot noies joves, alegres , a voltes, amb mala llet les unes amb les altres, vestides de marró, un marró boscós que contrastava amb les seves converses plenes d'esperança. Nosaltres érem les escollides, el fet de ser escollida era, biuf, una cosa tremenda. La vida on fos que visquéssis es tornava fàcil.

Acabàvem d'entrar, per fi coneixeríem a les altres escollides, érem molt diferents entre nosaltres, altes, baixes, primes, Grasset, rialleres, morrudes, tímides, generoses, rosses, morenes, brunes, delicades, barroeres, urbanes, sofisticades, camperoles...

A partir d'ara érem competència les unes de les altres.
Érem moltes, havíem de conviure i esperar.


FÀBRICA

Una al costat de l'altre, no parlàvem, no teníem res a dir-nos ja, només alletàvem als nostres fills. Eren nostres només mentre els hi donàvem el pit, només paríem nens. Uns nens sans, mot rosats, recordo que hi havia també una noia negre, ella també els va parir rosats. Tots.

No paràvem d'alletar-los, era el temps que podíem estar amb ells, ell mirava, ell em xuclava, jo el mirava, ell em xuclava. Xuip xuip. Era dur, molt i molt dur. Una mà de dona em desenganxava l'infant del pit.

Només podia mirar la mà, tant de temps mirant el nano amb el cap cot, no podia alçar el cap per veure la lladre.

Quan la mà grisa s'enduia el nadó, ja en paria un altre, una altre bebè que instintivament, encara amb la sang enganxada al seu cabell fi, reptava cap al meu pit i s'hi enganxava, xuip xuip.

El concepte temps s'esvaí, es difuminà en una mena de concepte de maternitat mal entès.

Quants en vaig parir i alimentar? On anaven, on se'ls enduien? No podia moure'm d'allà, en tenia un altre per alletar. I era meu, havia nascut de mi, encara lligat a la placenta que em queia cuixes avall, no podia anar a buscar la mà grisa, qui cuidaria aquesta nova vida? Però I el meu bebè?

Al primer li vaig posar nom, al segon ja no, als altres...

Va ser millor desconnectar el cervell.

Xuip xuip.


ESCENARI

Cap cot, ventre eixut, cor ressecat.

somriure explicable després d'anar en autobús

Situació: Dreta, dins de l'autobús ple.
Objectiu: Anar a dinar amb uns vells amics. Ens veiem poc, un o dos cops a l'any, però val la pena.
Estat d'ànim: Pseee.
Situació: Escoltant Manel.
Estat d'ànim: In crescendo, més contenta.
Situació: Ningú riu, ni un somriure. Però no ho puc evitar, la cadència de la música provoca que em floreixi un somriure als ulls. Ningú somriu, ningú mira a ningú més de dos segons seguits.
Estat dànim: A mida que somric corregeixo la postura corporal, més segura em sento, més contenta estic.
Situació: Segueixo dreta dins l'autobús, tot i que ja podria seure. Un senyor gran em mira i somriu, manté la mirada els dos segons permesos, acota el cap i quan l'aixeca per mirar a una altra banda segueix amb el somriure als ulls.
Estat d'ànim: Eufòria al haver aconseguit un somriure que abans no hi era. Repico els dits a la barra grisa tot seguint el ritme de pla quinquenal.
Situació: Encara menys gent a dins l'autobús, és un trajecte llarg. Segueixo dreta mentres observo. El senyor gran segueix amb cara divertida. Me n'adono que a una dona (recién sortida de la perruqueria) abans seriosa ara li brillen els ulls.
1a Conclusió (cursi però eficient): Somriu encara que no tinguis perquè, un punt o dos de més bon humor s'aconsegueix.
2a Conclusió (que els Manel em deixen segur): A vegades ens en sortim.
Situació: Al restaurant on hem quedat esperant tota il·lusionada als vells amics, sola en una taula de 6, escrivint amb el cap abaixat i un somriure explicable als llavis.

la mà de la xire

Alcalà de Henares, allà estàvem.

un ex company i les meves cartes 2006

Cada vegada que obre la boca, tindria mitjans per contestar-li, pot semblar culte, de fet, és el que vol semblar, però la seva prepotència i ganes d'humiliar als altres, el perden.
Diu que no suporta els hipòcrites, almenys en això és coherent. Tampoc ho és, per tant no fa el paperot. Tot i que no fa que l'aprecii més.
És infantil, fa mal per que és cruel i li així li puja l'autoestima. Ha de demostrar que és el millor en el que sigui. Només ell es important.
Segurament es deurien burlar del seu quequeig quan era petit.
Fa servir la indiferència contra mi, fa seva la frase prou coneguda per tots...
La seva presència m'influencia i no actuo amb total llibertat. Voldria ser prou forta com per que no m'afectessin segons quines actituds humanes.
Diria que tinc una bona carta. Usa una indiferència forçada i ell no sap que jo ho se, així que la meva actitud de no afectar-me el seu despreci, és bona. No l'ataco amb la mateixa moneda i això el sobta, no li queden més collons que contestar-me quan li pregunto al moment adequat.
Existira algú capaç de superar la necessitat de ser ben considerat pels altres? De no patir aquest esclavatge?
Camina com si anés a cavall, o potser millor... com si fos un cavall. Mirant a tothom per sobre de l'espatlla. Insegur, Infantil, Immadur, Quec. Mal educat, sobretot mal educat amb fums de ser el millor ensenyat.
Estic en re ordenament intern per sobreviure, creant carcasses noves adequades al nou entorn hostil.
Em surt la meva nena petita que s'agobia per la poca empatia que es crea amb el tartamut. Així que la deixo escriure per que es deslliuri.
La gent és bona i generosa: meeeec wrong! el lliri que tinc a la mà em mira encuriosit.
Haig d'actuar com ell per no ser devorada? Guardo les cartes pel moment oportú, cosa completament contrària a la meva filosofia.

Vista enrere, no vaig guardar cap carta, la cosa va seguir igual i jo simplement ho vomitava tot al black blok amb la meva ploma.

mirant enrera

Tan sols vull que estiguis bé,
tant que em fa mal,
tant que cicatritzo a l'instant,
tant que m'incapacito,
em minva l'orgull.

punxades al pit per una abraçada teva,
t'enyoro només saber que marxes,
vull lligar-me a tu.
t'allibero per estimar-me,

gest,
esperar...
com costa esperar...
assedegada
esperant l'oasi que no arriba,

no arriba si no s'hi camina...

050802

els ingenus 90

Ouoooo, mireu mireu que he trobat, amagat en una capsa de rampoines varies, quines perles impreses en paper continu de forats en una impressora d'aquelles d'agulles (quin soroooll).
Existeix la generositat entesa com a tal? O És només una abstracció imaginaria per a poder suportar sense càrrecs de consciència (qui encara sigui capaç de tenir-ne) la societat on vivim? A veure, quan algú fa un favor desinteressat, ho fa perquè de veritat li surt així?, per sentir-se millor? perquè en té ganes? perquè l'altre li doni les gràcies? perquè l'altre tingui un bon feeling amb ell?
Joder, als meus 20 anys ja hauria d'haver llegit a Nietzsche, oi?

Ah calla, espera que n'hi ha més d'aquest tema, devia ser l'època quan a filosofia varem estudiar-lo:
No existeix la generositat pura sota cap concepte, tot el que fem per als altres ho fem per a nosaltres mateixos, Actuem provocant la felicitat o el benestar de l'altre per a sentir aquest benestar en nosaltres. Necessitem de la felicitat de l'altre per poder ser feliços i així mateix es tradueix en l'amor.
"Estupendu"

N'hi ha més, jijiji:
La intimitat del fet d'escriure; si estic sola en sóc capaç, en canvi no em surt res de bo quan tinc gent al costat.
Uuau quanta inseguretat.

I seguia reflexionant sobre l'escriptura:
Els resultats depenen del medi d'on surten. Independentment que vulguis un mateix resultat si l'entorn És canviant el resultat també. (...)
Obvi i aplicable a un munt de conceptes.

Aquest trosset m'ha encantat:
(...) M'acaben de treure del bar de la facultat. han tancat el bar i van a netejar-lo. No perquè m'hagi portat malament i ara em treguin. (ho explico perquè és la sensació que dóna si no ho remarco).
Ara començaré a llegir el que he escrit fins ara a veure que tal.Ho acabo de llegir i aquesta frase del final sobra. (em dóna aquesta sensació, però ho deixaré perquè s'entengui el que ara hi acabo d'escriure).
He fet un altre "tachon". Ho poso per què quan ho passi a net en quedi constància malgrat no es vegi. (...)

Veieu que be? escriptura en temps real: això passa això escric. Suposeu que no estava fent campana per fer aquests experiments "paraulístics"? Ingenus. Coses pitjors he fet quan no anava a classe.

un tresor de record

Bany a una platja de la Gran Camarga entre els dos braços del Roine.
Molt després de caminar unes tres hores amb una merda de mapa mal girbat com a guia i espiadimonis vermells com a companys de patejada.

Ha estat un dels plaers més grans que he experimentat, per inesperat, per hippy, per que va ser com un premi després de patir caminant kilòmetres i kilòmetres que jo diria més llargs que els ordinaris.
Al final varem passar olímpicament del plànol i del camí marcat, per fer drecera sobre una sorra dura a la superfície però tova al recolzar-hi el peu, tot un suplici per les cames. Això sí, envoltats de flamencs roses que enfonsaven el cap a la llacuna passant de nosaltres.
La crosta de la sorra era preciosa, amb petits sortints i entrants formats pel vent, com una mena de desert en miniatura, i fins i tot amb petites flors de sal.
Quan miràvem l'horitzó eren quadres d'en Rothko, hi havia moments que només veiem sorra, lluuuuny el mar i bandes de terra i altres de sal fent contrast.
Un pas rera l'altre:
1• apretem la sorra amb la sola
2• crec, es trenca la crosta
3• el peu de sobte s'enfonsa uns dos o tres dits
4• amunt, amunt, costa treure'l
5• tornar al punt 1 amb l'altre peu
Per fi vàrem descalçar-nos notant la gelor de l'anada i vinguda de les onades calmes entre els dits dels peus cansats. Ens vàrem mirar i ... vinga! a treure'ns de sobre la cantimplora amb un "clonc" de mig plena (encara en quedava , després havíem de tornar, en vam fer una bona administració), la motxilla, la càmera, la roba suada, les ulleres i ho vàrem deixar tot en un petit munt endreçat al costat d'un tronc mig enfonsat en la sorra, per capbussar-nos com dos nens petits.
D'aquella sensació de llibertat, de comunió total amb l'entorn, d'estar amb qui jo vull on jo vull i com jo vull n'he fet un tresor de record.

parant taula amb benito lertxundi & euskadiko orkestra sinfonikoa

Música que em fa mirar enrere.
La mà a sobre al front com si fos una visera i els ulls mig aclucats.
El dia de reis, quan el papà encara vivia, l'any que tocava fer el dinar amb tota la família a casa.
La mamà més o menys ens organitzava.
El papà remugava.
Ens recordo de 21 botons amb el CD d'en Benito Lerxundi i el cloc cloc dels talons de les sabates de mudar com a rerefons.
El papà i jo posàvem la taula, primer l'hule, després unes tovalles vermelles amb dibuixos nadalencs de fulles i fruits de grèvol i el centre blanc amb més motius nadalencs. Preparàvem taula per uns 20 no ho sé, era una bona entaulada.
Trèiem les copes de cristall de les caixes de cartró, revisant que totes estiguessin netes i brillants, la vaixella bona, els coberts de plata i el joc de cafè preparat.
Encara que no ho recordo tot amb exactitud, tots fèiem alguna cosa, el mitjà potser estava amb el termo al bar de baix a buscar el cafè i la petita ajudant a la mamà.
Jo tallava un dels pernils que li havien regalat al papà en algún dels lots, sempre triàvem el més bo. Era difícil no picar abans que la família anés gotejant.
Alguna espelma sobre la taula, cadascú amb el seu panet, la casa engalanada, l'àvia fent clinc clinc amb el seu tremolor i la seva polsera d'or, feia goig de veure.
Però de fet això ja és una altra història, la música només sonava durant el ritus de parar la taula.

Bea e Iván o ya no más

Durmió muy poco, no recordaba cuánto, supuso que unas tres horas.
Se levantó fatal consigo misma, con la boca pastosa. No se duchó, no llegaría a coger el tren a tiempo. Aunque hubiese debido hacerlo para dejar de sentirse guarra. No lo hizo; pilló su cuerpo, su sudoración, su aliento a alcohol y a tabaco rancio, sus ojeras y su bolso confiando que el desodorante y el mini enjuague bucal estuviesen en él.
Salió corriendo y se peinó cómo pudo el el ascensor. Casi se tragó el el enjuague mientras corría por las baldosas azules, escupió en las plantas de la portería. Se puso el desodorante andando estilo marcha por la calle y luego corrió hacia la estación.
Llegó a tiempo, se coló en el vagón, directa al piso de arriba ya que increíblemente había menos gente y no quería a nadie cerca de ella.
No estaba bien consigo misma, la noche anterior salió, aunque no recordaba mucho, lo justo para saber que mejor haberse quedado en casa, sabiendo de antemano que al día siguiente había quedado temprano con Iván.
Hacía cómo un año que no se veían. Le dolía el tiempo, los separaba. Puto tiempo. Habían sido inseparables. Tenían el mismo sentido del humor que nadie más compartía. Juntos, se sentían poderosos, un poder que los marginaba del resto, nadie los quería a su lado. Los envidiaban, los envidiaban a lo grande, con caja alta.
En el vagón, mirando sin ver los graffiti acelerando a su derecha, Bea tenía ganas de verle. Se sentía avergonzada de la noche anterior. Con terror a su inseguridad agravada por la falta de agua y jabón. Fea y con la insultante capacidad de despertar lujuria en tipos repugnantes. Sucia. Frágil. Esperanzada.
Ella ya sabía qué pasaría, ya conocía el resultado de su encuentro. Por eso se sentía tan mal y en su cabeza burbujeaban sentimientos enfrentados a su inseguridad como base.
Iván fué a buscarla a la estación. En bici, una bicicleta negra y gris reluciente que luego llevaría a su lado libre. Bea se comparó con la bicicleta y no ganó. Callejearon los tres camino de una granja encantadora con paredes de piedra vista y arcos de masía antigua, para que ella pudiese desayunar.
—Café con leche y cruasán— Barboteó Bea.
—Zumo de naranja— Pidió él. Obviamente, Iván había desayunado, había tenido tiempo de ducharse y calzarse esas sandalias tan divinas que llevaba.
Bea quería huir. Se zampó muy dignamente su desayuno europeo.
Iván olía bien, sonreía, se le veía feliz. Super feliz si lo comparaba con ella. Punto. Todo se desmoronó.
A él se le veía feliz pero distante. No esperaba encontrarse con una Bea tan desastre humano como ella se sentía. La Bea que él recordaba era segura de si misma, limpia, siempre con una sonrisa preparada.
Educadamente le mostró su piso, una monada de ático con vistas al mar, mesa de teca en la terraza entre dos palmerotes enormes. Encendió la tele y le enseñó el canal 24 horas de Gran Hermano e intentaron reírse como antes.
Tomaron una caña en su terraza. Bea obligó a su garganta a deglutir en contra de los designios de su estómago.
Entonces dijo que la veía vieja.
Silencio.
La acompañó jovialmente a la estación.
Bea Lloró en el vagón, lloró sin mirar los graffiti acelerando a su izquierda.

primavera

Mig estimat pou de moments meu, et tinc abandonat.
La història de sempre: les prioritats del present.
No em vull quedar desprotegida per les responsabilitats i el temps, però es així.
Estic canviant de pàgina i es prou feixuga, obstaculitza normalitats precedents que voldria mantenir.
Mig t'espero, per tant el mateix vull de tu.
Odio la pimavera, entre altres coses… se'm cau el pél.

objectiu

La meva rutina diària a l'hora d'esmorzar: La Vanguardia, entrepanet i el café amb llet natural en got amb sucre de canya. Avui no ha estat com sempre: A la taula del costat esmorzaven tres o quatre persones vestides amb traje i corbata, anaven parlant molt deshinibits, com si no hi haguérs ningú més al bar, de potencials, clients, capacitats, economíes, vendes, intervencions, consums, normalitats, … Un d'ells s'aixeca, paga i es despedeix dels altres dient: –A veure a qui puc enganyar avui.
Maco, maco.

puertas y demás aberturas

Lo que debería contemplarse cómo Puerta a la Esperanza muta a tus ojos cómo Portazo a la Esperanza.
Ten en cuenta la falsa mutación (sigue siendo Puerta a la Esperanza).
Aunque… para qué te digo nada, no la disfrutarás hasta después de tu propia metamorfosis.

P.S. cámbiese Esperanza por cualquier cosa que positiva y cámbiese Puerta por cualquier abertura, consecuentemente portazo también. Si, si cualquiera.

piscina

Inclino la cabeza hacia arriba.
Cierro los ojos. No, decidida, los abro y miro el techo, plafones de corcho hilado entre regletas de aluminio oscurecido.
El agua atemperada me mece.
Oigo la música sin sentirla, y oigo las salpicaduras de los que van nadando. Desconecto mis oídos. Sólo soy, pequeñita de nuevo, flotando en el agua. Logro ser la misma, sólo por un momento aunque la falta de inseguridad me impide la regresión total.
Sólo es un instante diminuto suficiente para sentirme niña de nuevo.
Precioso, sin deprimencias.
Soy adulta.

honestidad

Hoy he leído en La Vanguardia el suicidio de un banquero acojonado. Después de dos años de estafar un porrón de euros. Suicidio realizado tras darse cuenta que estaban a punto de pillarlo.
"Felizmente" casado y padre de dos hijos.
¿Felizmente? Dejadme dudarlo.
Vale, de acuerdo, vida regalada, dinero que ayuda a enmascarar desgracias más o menos nimias…
Y súmale el orgullo de lograr algo prohibido sin que nadie se percate y encima sacarle provecho al asunto. (si, si, inocentes del mundo, hay gente así)
¡que viva la honestidad!
No tendré jamás un porrón de euros (ni los conocimientos para poder estafarlos) a no ser que tenga suerte (cosa que dudo, ya que tampoco juego a la lotería).
Y… si, llegare a vieja, si dios o el destino o lo que sea quiere, con mis pequeños y grandes problemas cotidianos, mi família y mi honestidad.

vital

oportunitats
opcions
tries difícils
tries fàcils que resulten equivocades al cap dels anys
camins incontables que rauen en un únic sender
o disfrutes del paisatge que has cultivat i fet crèixer o no deixarás mai de plorar.

nadie

Mentiras, mentiras y más mentiras.
Resulta que tuvo suerte en la vida, dejó de ser un don Nadie hijo de un don Nadie cuándo don Nadie padre empezó a ganar dinero casi sin darse cuenta.
Don Nadie padre aún mantiene un poco de dignidad, pero a don Nadie hijo, el florecimiento económico le pilló en pleno apogeo hormonal. Resultado: un gallito prepotente suponemos que impotente. Con un lema: soy lo que tengo. Lema que deriva de manera lógica a: si tu no tienes nada, no eres nada.
Gente así presupongo que hay a montones, hasta hoy tengo suerte, no he conocido a Nadie.

yo creía en dios

Yo creía en Dios.
Creo en la magia.
Trucos mágicos que sé que están ahí, que parecen efectos imposibles.
Lo que miro tiene que ser físicamente posible, aunque mi cerebro no procese la información por entero, uno sabe que lo que hay es puramente ilusión creada por el mago/a.
Quizás disfruto más con eso, con saber que no es posible lo que ven mis ojos y que racionalmente sé que tiene que ser factible.
Desgañito mis neuronas para ver el truco, pero no hay manera, el ilusionismo es perfecto y por tanto maravilloso.
¿Porque hay gente que cree en dios? es el mismo principio mágico, ¿porque buscar razones a algo que sabemos no podemos comprender por entero?
Aunque todo sea físicamente posible, aún hay socavones (nada que ver con los de madalenita alvarez con minúsculas) en el conocimiento teórico. Van saliendo nuevas teorías que apuntan nuevos interrogantes, ok, es un topicazo, pero es cierto.
Se racionaliza "mistificando" lo que nuestras neuronas no conectan.Sí, es una salida, pero no me satisface.
Y, repito, yo creía en Dios con mayúsculas. Y creo en la magia.

petó

Balcons barcelonins de caire antic, amb el ferro forjat enreixant-los.
L'un d'estil modernista primerenc, enrampant-se uns barrots amb els altres.
L'altre més neoclàssic, sencill, però, de pis principal, amb volutes als extrems.
L'un a la banda muntanya, l'altre a la banda mar.
No exagerarem, no es tocaven, tot i que si dues persones s'arrepengessin a a la barana tensant els braços i estiressin el cap amb bona voluntat, podríen arribar a fer-se un petó.

camaca

Vaig nèixer bufona i a Barcelona. Que hi farem, és així. Amb el temps la bufonesa va anar esvaint-se, per deixar pas a la terrible adolescència on no hi havia manera de veure's amb cap mena de gràcia, cosa que solucionava refugiant-me en els llibres. Ara la cosa ha milorat molt. Tot i que no he tornat mai a ser la nena maca de rinxols d'or, no m'enganyo, però, ara per ara diría que s'ha repartit la bufonesa per dins i per fora. I segueixo llegint a Barcelona.

porta

Tres centéssimes abans que el martellet colpís la campaneta del timbre, fent-la dringar, obrí la porta de casa, d'esma, aplicant una lògica rigorosa: les portes no ensenyen el que hi al darrera sense aplicar força al canell per accionar el pany i despertar-ne el mecanisme.
No hagués calgut.
Amb el sotrac que va esbotzar-li el crani, la porta s´hagues obert.
051101