Somni estressant d'embarassada

ESCENARI

Avançà tres passes i es queda mirant de fit a fit a la buidor enfront seu.

El cabell gris, massa canes per a la seva edat. Despentinada, amb ratlla al mig, ni llis ni rissat, recollit amb un tros de cordill brut lligat amb un nus barroer a la nuca.

Si sabessin… hagués pensat, si pogués deslliurar el seu cervell.

Ara no podia pensar, va aprendre ben ràpid a no fer-ho. Tant de bo no s'hagués protegit a si mateixa, tan de bo s'hagués suïcidat. Si ara, pogués pensar, rumiaria això.

En canvi, la seva mirada buida feia parar el temps, feia emmudir als espectadors. Ignorants de la seva tristesa no coneguda per ella mateixa, a punt de travessar el llindar de la bogeria si donava un pas més cap a la seca llibertat que l'esperava.

La mirada buida s'anava desfent, es convertia en mirada desesperada, la seva vida ja havia estat usada massa cops, no volia ser-ne conscient, es va tocar el ventre caigut i sec amb la mà grisa, neta però.

Els records del principi van anar venint. Va resar per desendollar el seu cervell, altre cop.

Només volia dormir, o morir, o el que fos per no començar a pensar.


MEMÒRIA

Tot noies joves, alegres , a voltes, amb mala llet les unes amb les altres, vestides de marró, un marró boscós que contrastava amb les seves converses plenes d'esperança. Nosaltres érem les escollides, el fet de ser escollida era, biuf, una cosa tremenda. La vida on fos que visquéssis es tornava fàcil.

Acabàvem d'entrar, per fi coneixeríem a les altres escollides, érem molt diferents entre nosaltres, altes, baixes, primes, Grasset, rialleres, morrudes, tímides, generoses, rosses, morenes, brunes, delicades, barroeres, urbanes, sofisticades, camperoles...

A partir d'ara érem competència les unes de les altres.
Érem moltes, havíem de conviure i esperar.


FÀBRICA

Una al costat de l'altre, no parlàvem, no teníem res a dir-nos ja, només alletàvem als nostres fills. Eren nostres només mentre els hi donàvem el pit, només paríem nens. Uns nens sans, mot rosats, recordo que hi havia també una noia negre, ella també els va parir rosats. Tots.

No paràvem d'alletar-los, era el temps que podíem estar amb ells, ell mirava, ell em xuclava, jo el mirava, ell em xuclava. Xuip xuip. Era dur, molt i molt dur. Una mà de dona em desenganxava l'infant del pit.

Només podia mirar la mà, tant de temps mirant el nano amb el cap cot, no podia alçar el cap per veure la lladre.

Quan la mà grisa s'enduia el nadó, ja en paria un altre, una altre bebè que instintivament, encara amb la sang enganxada al seu cabell fi, reptava cap al meu pit i s'hi enganxava, xuip xuip.

El concepte temps s'esvaí, es difuminà en una mena de concepte de maternitat mal entès.

Quants en vaig parir i alimentar? On anaven, on se'ls enduien? No podia moure'm d'allà, en tenia un altre per alletar. I era meu, havia nascut de mi, encara lligat a la placenta que em queia cuixes avall, no podia anar a buscar la mà grisa, qui cuidaria aquesta nova vida? Però I el meu bebè?

Al primer li vaig posar nom, al segon ja no, als altres...

Va ser millor desconnectar el cervell.

Xuip xuip.


ESCENARI

Cap cot, ventre eixut, cor ressecat.

Tokio Blues

Aquesta és la seva banda sonora.
Una delícia de llibre i més amb la gramola al costat.
Us facilito la feina, si no l'heu llegit, aconseguiu els temes i aneu assaborint l'ambient, poc a poc.
(si us baixeu la imatge es pot llegir bé)

Cold room by DAVID YERLE

http://www.myspace.com/yerle

Conec al musicassu que ha fet aquesta cançó directament així que si ets productor i t'encanta avisa'm!!!

no és genial????? es brutal!!!

COLD ROOM

I'm sorry for wasting one more day
I'm sorry
I'm sorry for having tried and not prevailed
I guess I'll just keep trying

But every hope the morning brings is shattered down when I get here
And numbness overcomes my fear
And I keep staring at the screen
And sometimes I will wonder how to stop the bleeding apathy
I guess there's nothing left for me
But try to hard and fall too deep

The room is colder
The road is over

I'm trying to build a brand new way
And someday I hope to see my work at play
I guess I'm just daydreaming

'Cause every time I try to sail
My doubt will build a mighty wave
To wipe out every scrap of faith that I had buried in my chest
And everytime I try to find
A shred of light behind the blinds
I guess I'm running out of time
To be OK and not just fine

The room is colder
The road is over

I'm sorry for wasting one more day
I'm sorry for having not prevailed
I'm sorry for trying to feel safe
I'm sorry for waking up too late
I'm sorry for having tried and not prevailed
I'm sorry for wasting one more day

Myspace de DAVID YERLE

Deixant de banda que expressa bastant el meu estat apàtic actual... en fi

idees denses

Hi han quatre tipus d'idees o pensaments:

Les clares,
Les confuses (o no tan clares),
Les que encara no han estat pensades i per tant encara no classificades i
Les que no existeixen tot i que potencialment no podem afirmar la seva no existència.

Les clares tenen classificació interna: errònies i certes.

Les clares errònies poden ser inconegudes i portar mascara de certes i les clares certes poden ser inconegudes i portar mascara d'errònies.

Les idees confuses es mouen entre les dues mascares i poden arribar a clarificar-se (o potser només portar máscara de clares).

Les que encara no han estat pensades: si s'arriben a pensar passaran a formar part de les clares o les confuses. Per altra banda es segur que tard o d'hora haurien de ser pensades per poder formar part (mentrestant) de les no pensades, sinó simplement no existirien.

Poden aparèixer nous ítems que desbaratin qualsevol classificació previa.

sant jordi

Esta mañana ninguno de los dos trabajaba, así que hemos ido a dar una vuelta por Paseo de Gracia y La Rambla...
Conclusión primera: mi escote posee ahora un eritema revelador de la solana impresionante que reina hoy en Barcelona.
Antes de llegar a las calles principales ha sido posible hojear libros tranquilamente en las paraditas de las librerías de barrio... una vez en Paseo de Gracia, a medida que la mañana iba pasando, más gente había, buen ambiente, jubilados entreteniendo a los tenderos, escoltas, universitarios, gitanillas... -una rosa? (coño ya veo que vendes rosas, hace falta que me la metas hasta el hipotálamo?) me he ido hostilizando cada vez más con el género humano. Una vez en la rambla (santa mano de mi acompañante que la posaba en mi nuca tapándome el sol), ha sido espantooooosoooo, no hemos visto ni una parada, im po si ble, no quedaba centímetro cuadrado sin ocupar... por cierto a que madres se les ocurre meterse ahí con el coche cito de bebé????? increíble. Hemos consensuado huir y subir hasta casa tranquilamente por la calle pau claris...

twist

El terra estava tot enganxifós, la fusta ennegrida pels millers de burilles de cigarretes trepitjades fent una mena de twist per apagar-les.
Les sandàlies se li adherien al parquet, al caminar feien un cop al taló quan es desprenien de la fusta.
Ara, ni ho notava, no com els primers dies, que va patir fins que no van endurir-se-li els talons. Mentre no se li obrissin les esquerdes incipients, tot aniria be.

ama de casa

Estando en el paro estos días aprovecho para sacar brillo a rincones insospechados de mi casa, conecto la radio y la mañana me vuela de tal manera que cuándo llega la hora de comer me doy cuenta que no tengo nada preparado y lo que es peor, no tengo víveres suficientes o suficientemente descongelados para prepararlos de manera ingerible.
No acabo de organizarme bien.
Hoy por ejemplo me he sumergido en las racletas que separan el parket de los embaldosado del baño o de las habitaciones... Uau! cuánta mierda escondía...Ahora relucen de tal manera que una de dos o tropezaremos para no pisarlas o nos ponemos gafas de sol...

camaca vader

Soy optimista por naturaleza.

Reflexiono sobre la muerte, mi muerte, ¿relativizo suficiente?Supongo que también esto forma parte de la crisis de los próximos 40..., da igual, aquí estoy,imaginándo si tendré la entereza que intuyo poseer o si seré una enferma horrible de tratar.

Me atraen los temas inevitables que ningún optimista puede saltarse.

Me atrae el lado oscuro!

camaca vader

Soy optimista por naturaleza.

Reflexiono sobre la muerte, mi muerte, ¿relativizo suficiente?
Supongo que también esto forma parte de la crisis de los próximos 40..., da igual, aquí estoy,imaginándo si tendré la entereza que intuyo poseer o si seré una enferma horrible de tratar.

Me atraen los temas inevitables que ningún optimista puede saltarse.
Me atrae el lado oscuro!

somriure explicable després d'anar en autobús

Situació: Dreta, dins de l'autobús ple.
Objectiu: Anar a dinar amb uns vells amics. Ens veiem poc, un o dos cops a l'any, però val la pena.
Estat d'ànim: Pseee.
Situació: Escoltant Manel.
Estat d'ànim: In crescendo, més contenta.
Situació: Ningú riu, ni un somriure. Però no ho puc evitar, la cadència de la música provoca que em floreixi un somriure als ulls. Ningú somriu, ningú mira a ningú més de dos segons seguits.
Estat dànim: A mida que somric corregeixo la postura corporal, més segura em sento, més contenta estic.
Situació: Segueixo dreta dins l'autobús, tot i que ja podria seure. Un senyor gran em mira i somriu, manté la mirada els dos segons permesos, acota el cap i quan l'aixeca per mirar a una altra banda segueix amb el somriure als ulls.
Estat d'ànim: Eufòria al haver aconseguit un somriure que abans no hi era. Repico els dits a la barra grisa tot seguint el ritme de pla quinquenal.
Situació: Encara menys gent a dins l'autobús, és un trajecte llarg. Segueixo dreta mentres observo. El senyor gran segueix amb cara divertida. Me n'adono que a una dona (recién sortida de la perruqueria) abans seriosa ara li brillen els ulls.
1a Conclusió (cursi però eficient): Somriu encara que no tinguis perquè, un punt o dos de més bon humor s'aconsegueix.
2a Conclusió (que els Manel em deixen segur): A vegades ens en sortim.
Situació: Al restaurant on hem quedat esperant tota il·lusionada als vells amics, sola en una taula de 6, escrivint amb el cap abaixat i un somriure explicable als llavis.

trobada d'innocents

Per enésima vegada, justifico, espero el millor dels altres i m'anomenen innocent.
Quan rebo el que no se m'hagués mai acudit esperar, per que no m'hi cap al cap, per que jo mai no ho faria... La consequència primera i no per això menys dolorosa: DECEPCIÓ.

Sé que en som uns quants d'aquesta mena, només es questió de trobar-nos.