Estando en el paro estos días aprovecho para sacar brillo a rincones insospechados de mi casa, conecto la radio y la mañana me vuela de tal manera que cuándo llega la hora de comer me doy cuenta que no tengo nada preparado y lo que es peor, no tengo víveres suficientes o suficientemente descongelados para prepararlos de manera ingerible.
No acabo de organizarme bien.
Hoy por ejemplo me he sumergido en las racletas que separan el parket de los embaldosado del baño o de las habitaciones... Uau! cuánta mierda escondía...Ahora relucen de tal manera que una de dos o tropezaremos para no pisarlas o nos ponemos gafas de sol...
dimarts, 31 de març del 2009
dijous, 26 de març del 2009
camaca vader
Soy optimista por naturaleza.
Reflexiono sobre la muerte, mi muerte, ¿relativizo suficiente?Supongo que también esto forma parte de la crisis de los próximos 40..., da igual, aquí estoy,imaginándo si tendré la entereza que intuyo poseer o si seré una enferma horrible de tratar.
Me atraen los temas inevitables que ningún optimista puede saltarse.
Me atrae el lado oscuro!
camaca vader
Soy optimista por naturaleza.
Reflexiono sobre la muerte, mi muerte, ¿relativizo suficiente?
Supongo que también esto forma parte de la crisis de los próximos 40..., da igual, aquí estoy,imaginándo si tendré la entereza que intuyo poseer o si seré una enferma horrible de tratar.
Me atraen los temas inevitables que ningún optimista puede saltarse.
Me atrae el lado oscuro!
Reflexiono sobre la muerte, mi muerte, ¿relativizo suficiente?
Supongo que también esto forma parte de la crisis de los próximos 40..., da igual, aquí estoy,imaginándo si tendré la entereza que intuyo poseer o si seré una enferma horrible de tratar.
Me atraen los temas inevitables que ningún optimista puede saltarse.
Me atrae el lado oscuro!
dimarts, 3 de març del 2009
somriure explicable després d'anar en autobús
Situació: Dreta, dins de l'autobús ple.
Objectiu: Anar a dinar amb uns vells amics. Ens veiem poc, un o dos cops a l'any, però val la pena.
Estat d'ànim: Pseee.
Situació: Escoltant Manel.
Estat d'ànim: In crescendo, més contenta.
Situació: Ningú riu, ni un somriure. Però no ho puc evitar, la cadència de la música provoca que em floreixi un somriure als ulls. Ningú somriu, ningú mira a ningú més de dos segons seguits.
Estat dànim: A mida que somric corregeixo la postura corporal, més segura em sento, més contenta estic.
Situació: Segueixo dreta dins l'autobús, tot i que ja podria seure. Un senyor gran em mira i somriu, manté la mirada els dos segons permesos, acota el cap i quan l'aixeca per mirar a una altra banda segueix amb el somriure als ulls.
Estat d'ànim: Eufòria al haver aconseguit un somriure que abans no hi era. Repico els dits a la barra grisa tot seguint el ritme de pla quinquenal.
Situació: Encara menys gent a dins l'autobús, és un trajecte llarg. Segueixo dreta mentres observo. El senyor gran segueix amb cara divertida. Me n'adono que a una dona (recién sortida de la perruqueria) abans seriosa ara li brillen els ulls.
1a Conclusió (cursi però eficient): Somriu encara que no tinguis perquè, un punt o dos de més bon humor s'aconsegueix.
2a Conclusió (que els Manel em deixen segur): A vegades ens en sortim.
Situació: Al restaurant on hem quedat esperant tota il·lusionada als vells amics, sola en una taula de 6, escrivint amb el cap abaixat i un somriure explicable als llavis.
Objectiu: Anar a dinar amb uns vells amics. Ens veiem poc, un o dos cops a l'any, però val la pena.
Estat d'ànim: Pseee.
Situació: Escoltant Manel.
Estat d'ànim: In crescendo, més contenta.
Situació: Ningú riu, ni un somriure. Però no ho puc evitar, la cadència de la música provoca que em floreixi un somriure als ulls. Ningú somriu, ningú mira a ningú més de dos segons seguits.
Estat dànim: A mida que somric corregeixo la postura corporal, més segura em sento, més contenta estic.
Situació: Segueixo dreta dins l'autobús, tot i que ja podria seure. Un senyor gran em mira i somriu, manté la mirada els dos segons permesos, acota el cap i quan l'aixeca per mirar a una altra banda segueix amb el somriure als ulls.
Estat d'ànim: Eufòria al haver aconseguit un somriure que abans no hi era. Repico els dits a la barra grisa tot seguint el ritme de pla quinquenal.
Situació: Encara menys gent a dins l'autobús, és un trajecte llarg. Segueixo dreta mentres observo. El senyor gran segueix amb cara divertida. Me n'adono que a una dona (recién sortida de la perruqueria) abans seriosa ara li brillen els ulls.
1a Conclusió (cursi però eficient): Somriu encara que no tinguis perquè, un punt o dos de més bon humor s'aconsegueix.
2a Conclusió (que els Manel em deixen segur): A vegades ens en sortim.
Situació: Al restaurant on hem quedat esperant tota il·lusionada als vells amics, sola en una taula de 6, escrivint amb el cap abaixat i un somriure explicable als llavis.
dilluns, 16 de febrer del 2009
trobada d'innocents
Per enésima vegada, justifico, espero el millor dels altres i m'anomenen innocent.
Quan rebo el que no se m'hagués mai acudit esperar, per que no m'hi cap al cap, per que jo mai no ho faria... La consequència primera i no per això menys dolorosa: DECEPCIÓ.
Sé que en som uns quants d'aquesta mena, només es questió de trobar-nos.
Quan rebo el que no se m'hagués mai acudit esperar, per que no m'hi cap al cap, per que jo mai no ho faria... La consequència primera i no per això menys dolorosa: DECEPCIÓ.
Sé que en som uns quants d'aquesta mena, només es questió de trobar-nos.
divendres, 30 de gener del 2009
High School Musical al galliner
Que tal el musical ahir? Aquesta ha estat la pregunta.
Buah! un desastre, m'estic plantejant de fer un post lapidatori (que no lapidari)–ha estat la meva resposta.
Aqui está doncs.
M'encanten els musicals, de fet m'apassionen. N'he escoltat molts i n'he anat a veure menys dels que voldria. Si pogués faria un viatge mensual a Broadway.
Feta la introducció, anem a la teca. Ahir varem anar tots tres més la meva neboda a veure High School Musical al Tívoli. Al meu príncep li encanta. Com eren unes entrades que ens van tocar per sorteig vam anar a parar a l'anfiteatre. No me'n queixo, he anat a altres musicals al galliner i et fan vibrar igual, es clar que no es pot comparar amb estar a la setena fila de la platea, però l'art arriba a tot el teatre i sinó aquestes entrades ni les vendrien. El galliner està a 34 euros, si no recordo malament, així que si pagues (que ja sé que no és el nostre cas) vols vibrar, com a mínim, no?Doncs de vibrar res de res, la primera part va ser un autentic desastre, pocs actors se'n salven, uns per sobre actuats i altres per inexistència total d'expressivitat. Els números musicals tampoc milloraven el tema, deixant de banda la acústica malvada a l'anfiteatre. Si els actors parlaven o cantaven de manera continguda, no vocalitzaven prou, a part de que no arribaven prous decibels fins on estàvem nosaltres. Si cridaven, (per que cridaven, no cantaven) era d'ensurt i et trencava la poca màgia que s'hagués pogut crear mentre feien pianissimos.
Els duos sonaven una mica millor, suposo que els havien pogut assajar més, o se'ls veia un pel més segurs, però quan tota la companyia cantava no hi havia manera d'endevinar que dimonis vocalitzaven, no anaven a una, les veus no s'empastaven, en fi un desastre.
Després a la segona part va sonar i es va veure una mica millor, potser nosaltres ja estàvem habituats als esgarips i ja vam pillar el to, potser els actors es van treure els nervis de sobre o potser el soroll de les bosses de crispetes comprades durant l'entreacte pels progenitors als seus fills ja ens van distreure del tot (hauria d'estar prohibit vendre crispetes al teatre i més en bosses de plàstic impossibles d'insonoritzar). Tot i així l'espectacle seguia sense transmetre prou entusiasme ni sentiment fins al número final on semblava tot molt més preparat i amb més ganes.
Els decorats molt bens pensats, senzills i dinàmics. Els músics correctes. La única actriu que em va agradar tant per veu com per actuació, es la que feia de Taylor, es diu Mireia Maken y no la vull incloure en aquesta lapidació, ho va fer molt bé.
La cara d'emocionat del meu príncep i la seva cosina, valia totes les pessetes (els euros).Quan vaig passar d'intentar gaudir de l'espectacle a gaudir de la il·lusió dels nens ja va valdre la pena aguantar allò.--A que és guaísssssim mami?--Oi tant, petitó!
Buah! un desastre, m'estic plantejant de fer un post lapidatori (que no lapidari)–ha estat la meva resposta.
Aqui está doncs.
M'encanten els musicals, de fet m'apassionen. N'he escoltat molts i n'he anat a veure menys dels que voldria. Si pogués faria un viatge mensual a Broadway.
Feta la introducció, anem a la teca. Ahir varem anar tots tres més la meva neboda a veure High School Musical al Tívoli. Al meu príncep li encanta. Com eren unes entrades que ens van tocar per sorteig vam anar a parar a l'anfiteatre. No me'n queixo, he anat a altres musicals al galliner i et fan vibrar igual, es clar que no es pot comparar amb estar a la setena fila de la platea, però l'art arriba a tot el teatre i sinó aquestes entrades ni les vendrien. El galliner està a 34 euros, si no recordo malament, així que si pagues (que ja sé que no és el nostre cas) vols vibrar, com a mínim, no?Doncs de vibrar res de res, la primera part va ser un autentic desastre, pocs actors se'n salven, uns per sobre actuats i altres per inexistència total d'expressivitat. Els números musicals tampoc milloraven el tema, deixant de banda la acústica malvada a l'anfiteatre. Si els actors parlaven o cantaven de manera continguda, no vocalitzaven prou, a part de que no arribaven prous decibels fins on estàvem nosaltres. Si cridaven, (per que cridaven, no cantaven) era d'ensurt i et trencava la poca màgia que s'hagués pogut crear mentre feien pianissimos.
Els duos sonaven una mica millor, suposo que els havien pogut assajar més, o se'ls veia un pel més segurs, però quan tota la companyia cantava no hi havia manera d'endevinar que dimonis vocalitzaven, no anaven a una, les veus no s'empastaven, en fi un desastre.
Després a la segona part va sonar i es va veure una mica millor, potser nosaltres ja estàvem habituats als esgarips i ja vam pillar el to, potser els actors es van treure els nervis de sobre o potser el soroll de les bosses de crispetes comprades durant l'entreacte pels progenitors als seus fills ja ens van distreure del tot (hauria d'estar prohibit vendre crispetes al teatre i més en bosses de plàstic impossibles d'insonoritzar). Tot i així l'espectacle seguia sense transmetre prou entusiasme ni sentiment fins al número final on semblava tot molt més preparat i amb més ganes.
Els decorats molt bens pensats, senzills i dinàmics. Els músics correctes. La única actriu que em va agradar tant per veu com per actuació, es la que feia de Taylor, es diu Mireia Maken y no la vull incloure en aquesta lapidació, ho va fer molt bé.
La cara d'emocionat del meu príncep i la seva cosina, valia totes les pessetes (els euros).Quan vaig passar d'intentar gaudir de l'espectacle a gaudir de la il·lusió dels nens ja va valdre la pena aguantar allò.--A que és guaísssssim mami?--Oi tant, petitó!
dijous, 22 de gener del 2009
dimecres, 14 de gener del 2009
divendres, 9 de gener del 2009
Fiestas navideñas: ALCOHOL versus HALCÓN MILENARIO
Me costaba captar tu balbuceante monólogo.
Vamos hombre, aguantárte las divagaciones de borracha, darte la razón en temas que estoy completamente en desacuerdo, para no entrar en conflictos teniendo en cuenta que estás con la mente perjudicada por los espiritosos para luego sentirme insultada.
Si, soy de otro planeta, ¿te jode? Pues te jodes. ¿Soy corta? Pues vale.
Aplaudí cuándo dijiste que no hablabas más conmigo (¿hablar? ¡Eso era un soliloquio!)
La cagué, no soporto que me prejuzguen y saquen conclusiones de mi manera de pensar o actuar por las putas apariencias. En ese momento mientras aplaudía tu decisión perdí la paciencia y el control.
Y de eso pasamos a que tu con gente superior no hablas. Estupendo.
Si fuese superior, entendería que estás etílica en grado irrespetuoso (teniendo en cuenta la situación: comida familiar, niños, preparado con amor por los anfitriones... No digo que no nos pongamos alegres, un punto o dos de alcohol son hasta recomendables), pero ya no pude más y hubo un momento que dejé de darte la razón (craso error). Si fuese superior, más que cabrearme me darías pena.
Y aún me dura la rabia contra ti, ya no me caes bien.
Nota mental: Si vuelvo a entrar sobria en una situación con gente entrompada que me cae bien, tengo que huir.
Regalazo sorpresón: ¡¡¡¡¡El Halcón Milenario con cinco mil tropecientas piezas de lego!!!!!
(halcón mágico según mi cuñada, jijiji sacrilegioooooo)
A compartir con mi recién reconciliado hermano.
Es de esas frikadas indecentemente caras que no nos podemos permitir y que sólo los locos de los reyes pueden regalarte (merci baba).
Ni mi hermano ni yo nos lo hubiésemos comprado.
Supongo que los dos preferiríamos montarlo solos, enfrentarnos al macro puzzle cada uno en soledad, tu mente contra el reto.
Ni me lo planteo ni creo que mi hermano lo haga, por respeto mutuo, por respeto a mamá. Por que también es otro tipo de reto. Y por que para mí será cómo celebrar que ¡Somos hermanos otra vez!
Vamos hombre, aguantárte las divagaciones de borracha, darte la razón en temas que estoy completamente en desacuerdo, para no entrar en conflictos teniendo en cuenta que estás con la mente perjudicada por los espiritosos para luego sentirme insultada.
Si, soy de otro planeta, ¿te jode? Pues te jodes. ¿Soy corta? Pues vale.
Aplaudí cuándo dijiste que no hablabas más conmigo (¿hablar? ¡Eso era un soliloquio!)
La cagué, no soporto que me prejuzguen y saquen conclusiones de mi manera de pensar o actuar por las putas apariencias. En ese momento mientras aplaudía tu decisión perdí la paciencia y el control.
Y de eso pasamos a que tu con gente superior no hablas. Estupendo.
Si fuese superior, entendería que estás etílica en grado irrespetuoso (teniendo en cuenta la situación: comida familiar, niños, preparado con amor por los anfitriones... No digo que no nos pongamos alegres, un punto o dos de alcohol son hasta recomendables), pero ya no pude más y hubo un momento que dejé de darte la razón (craso error). Si fuese superior, más que cabrearme me darías pena.
Y aún me dura la rabia contra ti, ya no me caes bien.
Nota mental: Si vuelvo a entrar sobria en una situación con gente entrompada que me cae bien, tengo que huir.
Regalazo sorpresón: ¡¡¡¡¡El Halcón Milenario con cinco mil tropecientas piezas de lego!!!!!
(halcón mágico según mi cuñada, jijiji sacrilegioooooo)
A compartir con mi recién reconciliado hermano.
Es de esas frikadas indecentemente caras que no nos podemos permitir y que sólo los locos de los reyes pueden regalarte (merci baba).
Ni mi hermano ni yo nos lo hubiésemos comprado.
Supongo que los dos preferiríamos montarlo solos, enfrentarnos al macro puzzle cada uno en soledad, tu mente contra el reto.
Ni me lo planteo ni creo que mi hermano lo haga, por respeto mutuo, por respeto a mamá. Por que también es otro tipo de reto. Y por que para mí será cómo celebrar que ¡Somos hermanos otra vez!
dilluns, 22 de desembre del 2008
un ex company i les meves cartes 2006
Cada vegada que obre la boca, tindria mitjans per contestar-li, pot semblar culte, de fet, és el que vol semblar, però la seva prepotència i ganes d'humiliar als altres, el perden.
Diu que no suporta els hipòcrites, almenys en això és coherent. Tampoc ho és, per tant no fa el paperot. Tot i que no fa que l'aprecii més.
És infantil, fa mal per que és cruel i li així li puja l'autoestima. Ha de demostrar que és el millor en el que sigui. Només ell es important.
Segurament es deurien burlar del seu quequeig quan era petit.
Fa servir la indiferència contra mi, fa seva la frase prou coneguda per tots...
La seva presència m'influencia i no actuo amb total llibertat. Voldria ser prou forta com per que no m'afectessin segons quines actituds humanes.
Diria que tinc una bona carta. Usa una indiferència forçada i ell no sap que jo ho se, així que la meva actitud de no afectar-me el seu despreci, és bona. No l'ataco amb la mateixa moneda i això el sobta, no li queden més collons que contestar-me quan li pregunto al moment adequat.
Existira algú capaç de superar la necessitat de ser ben considerat pels altres? De no patir aquest esclavatge?
Camina com si anés a cavall, o potser millor... com si fos un cavall. Mirant a tothom per sobre de l'espatlla. Insegur, Infantil, Immadur, Quec. Mal educat, sobretot mal educat amb fums de ser el millor ensenyat.
Estic en re ordenament intern per sobreviure, creant carcasses noves adequades al nou entorn hostil.
Em surt la meva nena petita que s'agobia per la poca empatia que es crea amb el tartamut. Així que la deixo escriure per que es deslliuri.
La gent és bona i generosa: meeeec wrong! el lliri que tinc a la mà em mira encuriosit.
Haig d'actuar com ell per no ser devorada? Guardo les cartes pel moment oportú, cosa completament contrària a la meva filosofia.
Vista enrere, no vaig guardar cap carta, la cosa va seguir igual i jo simplement ho vomitava tot al black blok amb la meva ploma.
Diu que no suporta els hipòcrites, almenys en això és coherent. Tampoc ho és, per tant no fa el paperot. Tot i que no fa que l'aprecii més.
És infantil, fa mal per que és cruel i li així li puja l'autoestima. Ha de demostrar que és el millor en el que sigui. Només ell es important.
Segurament es deurien burlar del seu quequeig quan era petit.
Fa servir la indiferència contra mi, fa seva la frase prou coneguda per tots...
La seva presència m'influencia i no actuo amb total llibertat. Voldria ser prou forta com per que no m'afectessin segons quines actituds humanes.
Diria que tinc una bona carta. Usa una indiferència forçada i ell no sap que jo ho se, així que la meva actitud de no afectar-me el seu despreci, és bona. No l'ataco amb la mateixa moneda i això el sobta, no li queden més collons que contestar-me quan li pregunto al moment adequat.
Existira algú capaç de superar la necessitat de ser ben considerat pels altres? De no patir aquest esclavatge?
Camina com si anés a cavall, o potser millor... com si fos un cavall. Mirant a tothom per sobre de l'espatlla. Insegur, Infantil, Immadur, Quec. Mal educat, sobretot mal educat amb fums de ser el millor ensenyat.
Estic en re ordenament intern per sobreviure, creant carcasses noves adequades al nou entorn hostil.
Em surt la meva nena petita que s'agobia per la poca empatia que es crea amb el tartamut. Així que la deixo escriure per que es deslliuri.
La gent és bona i generosa: meeeec wrong! el lliri que tinc a la mà em mira encuriosit.
Haig d'actuar com ell per no ser devorada? Guardo les cartes pel moment oportú, cosa completament contrària a la meva filosofia.
Vista enrere, no vaig guardar cap carta, la cosa va seguir igual i jo simplement ho vomitava tot al black blok amb la meva ploma.
dijous, 18 de desembre del 2008
mirant enrera
Tan sols vull que estiguis bé,
tant que em fa mal,
tant que cicatritzo a l'instant,
tant que m'incapacito,
em minva l'orgull.
punxades al pit per una abraçada teva,
t'enyoro només saber que marxes,
vull lligar-me a tu.
t'allibero per estimar-me,
gest,
esperar...
com costa esperar...
assedegada
esperant l'oasi que no arriba,
no arriba si no s'hi camina...
050802
tant que em fa mal,
tant que cicatritzo a l'instant,
tant que m'incapacito,
em minva l'orgull.
punxades al pit per una abraçada teva,
t'enyoro només saber que marxes,
vull lligar-me a tu.
t'allibero per estimar-me,
gest,
esperar...
com costa esperar...
assedegada
esperant l'oasi que no arriba,
no arriba si no s'hi camina...
050802
Subscriure's a:
Missatges (Atom)