Ja fa més d'una setmana que el papa (o bé, Papa, per als més puristes) va ser aquí a Barcelona. Per mi i la meva família, va venir sense pena ni glòria, no en varem ni parlar en cap àpat conjunt. En canvi, per altres va ser important, tant per criticar-la com per defensar-la. Hi ha hagut de tot, tinc amics que han aprofitat per apostatar i altres que em miraven amb ulls esbatanats quan van saber que em vaig empassar tota la missa.
No ho vaig mirar només per la arquitectura (quin bonic temple que tenim, per cert), la pompositat, l'artifici, la litúrgia, no sé que tenen, que fan que em quedi hipnotitzada.
I penso, si jo que avui no crec en déu (o Déu, per als més puristes) i quedo hipnotitzada, com no han de quedar els creients?
Ja ho van muntar bé, ja.
Hi havia moments que les imatges de la tele semblaven un retaule flamenc: els daurats, les vestidures, la quietud... segle XV en ple XXI.
Noteu que parlo només de les imatges, del contingut... em fa una mandra tremenda, es tant obvi...
La religió és l'opi del poble, més ben dit: l'opi dels pobles, si traduïm a en Marx fidelment. I afegeixo: I el Papa la pipa per fumar-lo.
Si en B-16, que no es cap nom de robot, tot i que podríem pensar que si. (B-16 és el Papa que ens ha tocat, Benet XVI, segons el va re-nombrar molt adequadament el presentador Jordi González) Doncs això, si en B-16 hagués anat una mica més lent pels carrers de Barcelona, els seus feligresos pacients que l'esperaven veure passar haguessin estat més contents.
Els cristians catòlics son de bon conformar. Si l'autocar del Barça hagués anat en alguna celebració d'algun títol a 40 km hora, primer: que hi haguessin hagut accidents, segon: els "fans" n'haurien muntat alguna de seria. En canvi la gent que esperava veure en B-16, son fets d'una altra pasta, la il·lusió ho podia tot, està clar que haguessin preferit veure'l més estona, o fins i tot tocar-li la mà. Però amb aquella visió fugissera tenien una lluïssor alegre als ulls.
Increïble, tots tranquils. B-16-opi.
La paraula que anomena l'opi en xinés vol dir (segons la wikipèdia), verí negre. Llàstima no fos blanc el verí, el paral·lelisme papal hagués estat gloriós!
dijous, 18 de novembre del 2010
dimecres, 3 de novembre del 2010
divendres, 19 de febrer del 2010
Somni estressant d'embarassada
ESCENARI
Avançà tres passes i es queda mirant de fit a fit a la buidor enfront seu.
El cabell gris, massa canes per a la seva edat. Despentinada, amb ratlla al mig, ni llis ni rissat, recollit amb un tros de cordill brut lligat amb un nus barroer a la nuca.
Si sabessin… hagués pensat, si pogués deslliurar el seu cervell.
Ara no podia pensar, va aprendre ben ràpid a no fer-ho. Tant de bo no s'hagués protegit a si mateixa, tan de bo s'hagués suïcidat. Si ara, pogués pensar, rumiaria això.
En canvi, la seva mirada buida feia parar el temps, feia emmudir als espectadors. Ignorants de la seva tristesa no coneguda per ella mateixa, a punt de travessar el llindar de la bogeria si donava un pas més cap a la seca llibertat que l'esperava.
La mirada buida s'anava desfent, es convertia en mirada desesperada, la seva vida ja havia estat usada massa cops, no volia ser-ne conscient, es va tocar el ventre caigut i sec amb la mà grisa, neta però.
Els records del principi van anar venint. Va resar per desendollar el seu cervell, altre cop.
Només volia dormir, o morir, o el que fos per no començar a pensar.
MEMÒRIA
Tot noies joves, alegres , a voltes, amb mala llet les unes amb les altres, vestides de marró, un marró boscós que contrastava amb les seves converses plenes d'esperança. Nosaltres érem les escollides, el fet de ser escollida era, biuf, una cosa tremenda. La vida on fos que visquéssis es tornava fàcil.
Acabàvem d'entrar, per fi coneixeríem a les altres escollides, érem molt diferents entre nosaltres, altes, baixes, primes, Grasset, rialleres, morrudes, tímides, generoses, rosses, morenes, brunes, delicades, barroeres, urbanes, sofisticades, camperoles...
A partir d'ara érem competència les unes de les altres.
Érem moltes, havíem de conviure i esperar.
FÀBRICA
Una al costat de l'altre, no parlàvem, no teníem res a dir-nos ja, només alletàvem als nostres fills. Eren nostres només mentre els hi donàvem el pit, només paríem nens. Uns nens sans, mot rosats, recordo que hi havia també una noia negre, ella també els va parir rosats. Tots.
No paràvem d'alletar-los, era el temps que podíem estar amb ells, ell mirava, ell em xuclava, jo el mirava, ell em xuclava. Xuip xuip. Era dur, molt i molt dur. Una mà de dona em desenganxava l'infant del pit.
Només podia mirar la mà, tant de temps mirant el nano amb el cap cot, no podia alçar el cap per veure la lladre.
Quan la mà grisa s'enduia el nadó, ja en paria un altre, una altre bebè que instintivament, encara amb la sang enganxada al seu cabell fi, reptava cap al meu pit i s'hi enganxava, xuip xuip.
El concepte temps s'esvaí, es difuminà en una mena de concepte de maternitat mal entès.
Quants en vaig parir i alimentar? On anaven, on se'ls enduien? No podia moure'm d'allà, en tenia un altre per alletar. I era meu, havia nascut de mi, encara lligat a la placenta que em queia cuixes avall, no podia anar a buscar la mà grisa, qui cuidaria aquesta nova vida? Però I el meu bebè?
Al primer li vaig posar nom, al segon ja no, als altres...
Va ser millor desconnectar el cervell.
Xuip xuip.
ESCENARI
Cap cot, ventre eixut, cor ressecat.
Avançà tres passes i es queda mirant de fit a fit a la buidor enfront seu.
El cabell gris, massa canes per a la seva edat. Despentinada, amb ratlla al mig, ni llis ni rissat, recollit amb un tros de cordill brut lligat amb un nus barroer a la nuca.
Si sabessin… hagués pensat, si pogués deslliurar el seu cervell.
Ara no podia pensar, va aprendre ben ràpid a no fer-ho. Tant de bo no s'hagués protegit a si mateixa, tan de bo s'hagués suïcidat. Si ara, pogués pensar, rumiaria això.
En canvi, la seva mirada buida feia parar el temps, feia emmudir als espectadors. Ignorants de la seva tristesa no coneguda per ella mateixa, a punt de travessar el llindar de la bogeria si donava un pas més cap a la seca llibertat que l'esperava.
La mirada buida s'anava desfent, es convertia en mirada desesperada, la seva vida ja havia estat usada massa cops, no volia ser-ne conscient, es va tocar el ventre caigut i sec amb la mà grisa, neta però.
Els records del principi van anar venint. Va resar per desendollar el seu cervell, altre cop.
Només volia dormir, o morir, o el que fos per no començar a pensar.
MEMÒRIA
Tot noies joves, alegres , a voltes, amb mala llet les unes amb les altres, vestides de marró, un marró boscós que contrastava amb les seves converses plenes d'esperança. Nosaltres érem les escollides, el fet de ser escollida era, biuf, una cosa tremenda. La vida on fos que visquéssis es tornava fàcil.
Acabàvem d'entrar, per fi coneixeríem a les altres escollides, érem molt diferents entre nosaltres, altes, baixes, primes, Grasset, rialleres, morrudes, tímides, generoses, rosses, morenes, brunes, delicades, barroeres, urbanes, sofisticades, camperoles...
A partir d'ara érem competència les unes de les altres.
Érem moltes, havíem de conviure i esperar.
FÀBRICA
Una al costat de l'altre, no parlàvem, no teníem res a dir-nos ja, només alletàvem als nostres fills. Eren nostres només mentre els hi donàvem el pit, només paríem nens. Uns nens sans, mot rosats, recordo que hi havia també una noia negre, ella també els va parir rosats. Tots.
No paràvem d'alletar-los, era el temps que podíem estar amb ells, ell mirava, ell em xuclava, jo el mirava, ell em xuclava. Xuip xuip. Era dur, molt i molt dur. Una mà de dona em desenganxava l'infant del pit.
Només podia mirar la mà, tant de temps mirant el nano amb el cap cot, no podia alçar el cap per veure la lladre.
Quan la mà grisa s'enduia el nadó, ja en paria un altre, una altre bebè que instintivament, encara amb la sang enganxada al seu cabell fi, reptava cap al meu pit i s'hi enganxava, xuip xuip.
El concepte temps s'esvaí, es difuminà en una mena de concepte de maternitat mal entès.
Quants en vaig parir i alimentar? On anaven, on se'ls enduien? No podia moure'm d'allà, en tenia un altre per alletar. I era meu, havia nascut de mi, encara lligat a la placenta que em queia cuixes avall, no podia anar a buscar la mà grisa, qui cuidaria aquesta nova vida? Però I el meu bebè?
Al primer li vaig posar nom, al segon ja no, als altres...
Va ser millor desconnectar el cervell.
Xuip xuip.
ESCENARI
Cap cot, ventre eixut, cor ressecat.
diumenge, 17 de gener del 2010
Tokio Blues
Aquesta és la seva banda sonora.
Una delícia de llibre i més amb la gramola al costat.
Us facilito la feina, si no l'heu llegit, aconseguiu els temes i aneu assaborint l'ambient, poc a poc.
(si us baixeu la imatge es pot llegir bé)
dimecres, 13 de maig del 2009
Cold room by DAVID YERLE
http://www.myspace.com/yerle
Conec al musicassu que ha fet aquesta cançó directament així que si ets productor i t'encanta avisa'm!!!
no és genial????? es brutal!!!
COLD ROOM
I'm sorry for wasting one more day
I'm sorry
I'm sorry for having tried and not prevailed
I guess I'll just keep trying
But every hope the morning brings is shattered down when I get here
And numbness overcomes my fear
And I keep staring at the screen
And sometimes I will wonder how to stop the bleeding apathy
I guess there's nothing left for me
But try to hard and fall too deep
The room is colder
The road is over
I'm trying to build a brand new way
And someday I hope to see my work at play
I guess I'm just daydreaming
'Cause every time I try to sail
My doubt will build a mighty wave
To wipe out every scrap of faith that I had buried in my chest
And everytime I try to find
A shred of light behind the blinds
I guess I'm running out of time
To be OK and not just fine
The room is colder
The road is over
I'm sorry for wasting one more day
I'm sorry for having not prevailed
I'm sorry for trying to feel safe
I'm sorry for waking up too late
I'm sorry for having tried and not prevailed
I'm sorry for wasting one more day
Myspace de DAVID YERLE
Deixant de banda que expressa bastant el meu estat apàtic actual... en fi
divendres, 24 d’abril del 2009
idees denses
Hi han quatre tipus d'idees o pensaments:
Les clares,
Les confuses (o no tan clares),
Les que encara no han estat pensades i per tant encara no classificades i
Les que no existeixen tot i que potencialment no podem afirmar la seva no existència.
Les clares tenen classificació interna: errònies i certes.
Les clares errònies poden ser inconegudes i portar mascara de certes i les clares certes poden ser inconegudes i portar mascara d'errònies.
Les idees confuses es mouen entre les dues mascares i poden arribar a clarificar-se (o potser només portar máscara de clares).
Les que encara no han estat pensades: si s'arriben a pensar passaran a formar part de les clares o les confuses. Per altra banda es segur que tard o d'hora haurien de ser pensades per poder formar part (mentrestant) de les no pensades, sinó simplement no existirien.
Poden aparèixer nous ítems que desbaratin qualsevol classificació previa.
Les clares,
Les confuses (o no tan clares),
Les que encara no han estat pensades i per tant encara no classificades i
Les que no existeixen tot i que potencialment no podem afirmar la seva no existència.
Les clares tenen classificació interna: errònies i certes.
Les clares errònies poden ser inconegudes i portar mascara de certes i les clares certes poden ser inconegudes i portar mascara d'errònies.
Les idees confuses es mouen entre les dues mascares i poden arribar a clarificar-se (o potser només portar máscara de clares).
Les que encara no han estat pensades: si s'arriben a pensar passaran a formar part de les clares o les confuses. Per altra banda es segur que tard o d'hora haurien de ser pensades per poder formar part (mentrestant) de les no pensades, sinó simplement no existirien.
Poden aparèixer nous ítems que desbaratin qualsevol classificació previa.
dijous, 23 d’abril del 2009
sant jordi
Esta mañana ninguno de los dos trabajaba, así que hemos ido a dar una vuelta por Paseo de Gracia y La Rambla...
Conclusión primera: mi escote posee ahora un eritema revelador de la solana impresionante que reina hoy en Barcelona.
Antes de llegar a las calles principales ha sido posible hojear libros tranquilamente en las paraditas de las librerías de barrio... una vez en Paseo de Gracia, a medida que la mañana iba pasando, más gente había, buen ambiente, jubilados entreteniendo a los tenderos, escoltas, universitarios, gitanillas... -una rosa? (coño ya veo que vendes rosas, hace falta que me la metas hasta el hipotálamo?) me he ido hostilizando cada vez más con el género humano. Una vez en la rambla (santa mano de mi acompañante que la posaba en mi nuca tapándome el sol), ha sido espantooooosoooo, no hemos visto ni una parada, im po si ble, no quedaba centímetro cuadrado sin ocupar... por cierto a que madres se les ocurre meterse ahí con el coche cito de bebé????? increíble. Hemos consensuado huir y subir hasta casa tranquilamente por la calle pau claris...
Conclusión primera: mi escote posee ahora un eritema revelador de la solana impresionante que reina hoy en Barcelona.
Antes de llegar a las calles principales ha sido posible hojear libros tranquilamente en las paraditas de las librerías de barrio... una vez en Paseo de Gracia, a medida que la mañana iba pasando, más gente había, buen ambiente, jubilados entreteniendo a los tenderos, escoltas, universitarios, gitanillas... -una rosa? (coño ya veo que vendes rosas, hace falta que me la metas hasta el hipotálamo?) me he ido hostilizando cada vez más con el género humano. Una vez en la rambla (santa mano de mi acompañante que la posaba en mi nuca tapándome el sol), ha sido espantooooosoooo, no hemos visto ni una parada, im po si ble, no quedaba centímetro cuadrado sin ocupar... por cierto a que madres se les ocurre meterse ahí con el coche cito de bebé????? increíble. Hemos consensuado huir y subir hasta casa tranquilamente por la calle pau claris...
divendres, 3 d’abril del 2009
twist
El terra estava tot enganxifós, la fusta ennegrida pels millers de burilles de cigarretes trepitjades fent una mena de twist per apagar-les.
Les sandàlies se li adherien al parquet, al caminar feien un cop al taló quan es desprenien de la fusta.
Ara, ni ho notava, no com els primers dies, que va patir fins que no van endurir-se-li els talons. Mentre no se li obrissin les esquerdes incipients, tot aniria be.
Les sandàlies se li adherien al parquet, al caminar feien un cop al taló quan es desprenien de la fusta.
Ara, ni ho notava, no com els primers dies, que va patir fins que no van endurir-se-li els talons. Mentre no se li obrissin les esquerdes incipients, tot aniria be.
dimarts, 31 de març del 2009
ama de casa
Estando en el paro estos días aprovecho para sacar brillo a rincones insospechados de mi casa, conecto la radio y la mañana me vuela de tal manera que cuándo llega la hora de comer me doy cuenta que no tengo nada preparado y lo que es peor, no tengo víveres suficientes o suficientemente descongelados para prepararlos de manera ingerible.
No acabo de organizarme bien.
Hoy por ejemplo me he sumergido en las racletas que separan el parket de los embaldosado del baño o de las habitaciones... Uau! cuánta mierda escondía...Ahora relucen de tal manera que una de dos o tropezaremos para no pisarlas o nos ponemos gafas de sol...
No acabo de organizarme bien.
Hoy por ejemplo me he sumergido en las racletas que separan el parket de los embaldosado del baño o de las habitaciones... Uau! cuánta mierda escondía...Ahora relucen de tal manera que una de dos o tropezaremos para no pisarlas o nos ponemos gafas de sol...
dijous, 26 de març del 2009
camaca vader
Soy optimista por naturaleza.
Reflexiono sobre la muerte, mi muerte, ¿relativizo suficiente?Supongo que también esto forma parte de la crisis de los próximos 40..., da igual, aquí estoy,imaginándo si tendré la entereza que intuyo poseer o si seré una enferma horrible de tratar.
Me atraen los temas inevitables que ningún optimista puede saltarse.
Me atrae el lado oscuro!
camaca vader
Soy optimista por naturaleza.
Reflexiono sobre la muerte, mi muerte, ¿relativizo suficiente?
Supongo que también esto forma parte de la crisis de los próximos 40..., da igual, aquí estoy,imaginándo si tendré la entereza que intuyo poseer o si seré una enferma horrible de tratar.
Me atraen los temas inevitables que ningún optimista puede saltarse.
Me atrae el lado oscuro!
Reflexiono sobre la muerte, mi muerte, ¿relativizo suficiente?
Supongo que también esto forma parte de la crisis de los próximos 40..., da igual, aquí estoy,imaginándo si tendré la entereza que intuyo poseer o si seré una enferma horrible de tratar.
Me atraen los temas inevitables que ningún optimista puede saltarse.
Me atrae el lado oscuro!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)