somriure explicable després d'anar en autobús

Situació: Dreta, dins de l'autobús ple.
Objectiu: Anar a dinar amb uns vells amics. Ens veiem poc, un o dos cops a l'any, però val la pena.
Estat d'ànim: Pseee.
Situació: Escoltant Manel.
Estat d'ànim: In crescendo, més contenta.
Situació: Ningú riu, ni un somriure. Però no ho puc evitar, la cadència de la música provoca que em floreixi un somriure als ulls. Ningú somriu, ningú mira a ningú més de dos segons seguits.
Estat dànim: A mida que somric corregeixo la postura corporal, més segura em sento, més contenta estic.
Situació: Segueixo dreta dins l'autobús, tot i que ja podria seure. Un senyor gran em mira i somriu, manté la mirada els dos segons permesos, acota el cap i quan l'aixeca per mirar a una altra banda segueix amb el somriure als ulls.
Estat d'ànim: Eufòria al haver aconseguit un somriure que abans no hi era. Repico els dits a la barra grisa tot seguint el ritme de pla quinquenal.
Situació: Encara menys gent a dins l'autobús, és un trajecte llarg. Segueixo dreta mentres observo. El senyor gran segueix amb cara divertida. Me n'adono que a una dona (recién sortida de la perruqueria) abans seriosa ara li brillen els ulls.
1a Conclusió (cursi però eficient): Somriu encara que no tinguis perquè, un punt o dos de més bon humor s'aconsegueix.
2a Conclusió (que els Manel em deixen segur): A vegades ens en sortim.
Situació: Al restaurant on hem quedat esperant tota il·lusionada als vells amics, sola en una taula de 6, escrivint amb el cap abaixat i un somriure explicable als llavis.

trobada d'innocents

Per enésima vegada, justifico, espero el millor dels altres i m'anomenen innocent.
Quan rebo el que no se m'hagués mai acudit esperar, per que no m'hi cap al cap, per que jo mai no ho faria... La consequència primera i no per això menys dolorosa: DECEPCIÓ.

Sé que en som uns quants d'aquesta mena, només es questió de trobar-nos.

High School Musical al galliner

Que tal el musical ahir? Aquesta ha estat la pregunta.
Buah! un desastre, m'estic plantejant de fer un post lapidatori (que no lapidari)–ha estat la meva resposta.
Aqui está doncs.

M'encanten els musicals, de fet m'apassionen. N'he escoltat molts i n'he anat a veure menys dels que voldria. Si pogués faria un viatge mensual a Broadway.

Feta la introducció, anem a la teca. Ahir varem anar tots tres més la meva neboda a veure High School Musical al Tívoli. Al meu príncep li encanta. Com eren unes entrades que ens van tocar per sorteig vam anar a parar a l'anfiteatre. No me'n queixo, he anat a altres musicals al galliner i et fan vibrar igual, es clar que no es pot comparar amb estar a la setena fila de la platea, però l'art arriba a tot el teatre i sinó aquestes entrades ni les vendrien. El galliner està a 34 euros, si no recordo malament, així que si pagues (que ja sé que no és el nostre cas) vols vibrar, com a mínim, no?Doncs de vibrar res de res, la primera part va ser un autentic desastre, pocs actors se'n salven, uns per sobre actuats i altres per inexistència total d'expressivitat. Els números musicals tampoc milloraven el tema, deixant de banda la acústica malvada a l'anfiteatre. Si els actors parlaven o cantaven de manera continguda, no vocalitzaven prou, a part de que no arribaven prous decibels fins on estàvem nosaltres. Si cridaven, (per que cridaven, no cantaven) era d'ensurt i et trencava la poca màgia que s'hagués pogut crear mentre feien pianissimos.

Els duos sonaven una mica millor, suposo que els havien pogut assajar més, o se'ls veia un pel més segurs, però quan tota la companyia cantava no hi havia manera d'endevinar que dimonis vocalitzaven, no anaven a una, les veus no s'empastaven, en fi un desastre.
Després a la segona part va sonar i es va veure una mica millor, potser nosaltres ja estàvem habituats als esgarips i ja vam pillar el to, potser els actors es van treure els nervis de sobre o potser el soroll de les bosses de crispetes comprades durant l'entreacte pels progenitors als seus fills ja ens van distreure del tot (hauria d'estar prohibit vendre crispetes al teatre i més en bosses de plàstic impossibles d'insonoritzar). Tot i així l'espectacle seguia sense transmetre prou entusiasme ni sentiment fins al número final on semblava tot molt més preparat i amb més ganes.

Els decorats molt bens pensats, senzills i dinàmics. Els músics correctes. La única actriu que em va agradar tant per veu com per actuació, es la que feia de Taylor, es diu Mireia Maken y no la vull incloure en aquesta lapidació, ho va fer molt bé.

La cara d'emocionat del meu príncep i la seva cosina, valia totes les pessetes (els euros).Quan vaig passar d'intentar gaudir de l'espectacle a gaudir de la il·lusió dels nens ja va valdre la pena aguantar allò.--A que és guaísssssim mami?--Oi tant, petitó!

la mà de la xire

Alcalà de Henares, allà estàvem.

heart versus brain

Fiestas navideñas: ALCOHOL versus HALCÓN MILENARIO

Me costaba captar tu balbuceante monólogo.
Vamos hombre, aguantárte las divagaciones de borracha, darte la razón en temas que estoy completamente en desacuerdo, para no entrar en conflictos teniendo en cuenta que estás con la mente perjudicada por los espiritosos para luego sentirme insultada.
Si, soy de otro planeta, ¿te jode? Pues te jodes. ¿Soy corta? Pues vale.
Aplaudí cuándo dijiste que no hablabas más conmigo (¿hablar? ¡Eso era un soliloquio!)
La cagué, no soporto que me prejuzguen y saquen conclusiones de mi manera de pensar o actuar por las putas apariencias. En ese momento mientras aplaudía tu decisión perdí la paciencia y el control.
Y de eso pasamos a que tu con gente superior no hablas. Estupendo.
Si fuese superior, entendería que estás etílica en grado irrespetuoso (teniendo en cuenta la situación: comida familiar, niños, preparado con amor por los anfitriones... No digo que no nos pongamos alegres, un punto o dos de alcohol son hasta recomendables), pero ya no pude más y hubo un momento que dejé de darte la razón (craso error). Si fuese superior, más que cabrearme me darías pena.
Y aún me dura la rabia contra ti, ya no me caes bien.
Nota mental: Si vuelvo a entrar sobria en una situación con gente entrompada que me cae bien, tengo que huir.

Regalazo sorpresón: ¡¡¡¡¡El Halcón Milenario con cinco mil tropecientas piezas de lego!!!!!
(halcón mágico según mi cuñada, jijiji sacrilegioooooo)
A compartir con mi recién reconciliado hermano.
Es de esas frikadas indecentemente caras que no nos podemos permitir y que sólo los locos de los reyes pueden regalarte (merci baba).
Ni mi hermano ni yo nos lo hubiésemos comprado.
Supongo que los dos preferiríamos montarlo solos, enfrentarnos al macro puzzle cada uno en soledad, tu mente contra el reto.
Ni me lo planteo ni creo que mi hermano lo haga, por respeto mutuo, por respeto a mamá. Por que también es otro tipo de reto. Y por que para mí será cómo celebrar que ¡Somos hermanos otra vez!

un ex company i les meves cartes 2006

Cada vegada que obre la boca, tindria mitjans per contestar-li, pot semblar culte, de fet, és el que vol semblar, però la seva prepotència i ganes d'humiliar als altres, el perden.
Diu que no suporta els hipòcrites, almenys en això és coherent. Tampoc ho és, per tant no fa el paperot. Tot i que no fa que l'aprecii més.
És infantil, fa mal per que és cruel i li així li puja l'autoestima. Ha de demostrar que és el millor en el que sigui. Només ell es important.
Segurament es deurien burlar del seu quequeig quan era petit.
Fa servir la indiferència contra mi, fa seva la frase prou coneguda per tots...
La seva presència m'influencia i no actuo amb total llibertat. Voldria ser prou forta com per que no m'afectessin segons quines actituds humanes.
Diria que tinc una bona carta. Usa una indiferència forçada i ell no sap que jo ho se, així que la meva actitud de no afectar-me el seu despreci, és bona. No l'ataco amb la mateixa moneda i això el sobta, no li queden més collons que contestar-me quan li pregunto al moment adequat.
Existira algú capaç de superar la necessitat de ser ben considerat pels altres? De no patir aquest esclavatge?
Camina com si anés a cavall, o potser millor... com si fos un cavall. Mirant a tothom per sobre de l'espatlla. Insegur, Infantil, Immadur, Quec. Mal educat, sobretot mal educat amb fums de ser el millor ensenyat.
Estic en re ordenament intern per sobreviure, creant carcasses noves adequades al nou entorn hostil.
Em surt la meva nena petita que s'agobia per la poca empatia que es crea amb el tartamut. Així que la deixo escriure per que es deslliuri.
La gent és bona i generosa: meeeec wrong! el lliri que tinc a la mà em mira encuriosit.
Haig d'actuar com ell per no ser devorada? Guardo les cartes pel moment oportú, cosa completament contrària a la meva filosofia.

Vista enrere, no vaig guardar cap carta, la cosa va seguir igual i jo simplement ho vomitava tot al black blok amb la meva ploma.

mirant enrera

Tan sols vull que estiguis bé,
tant que em fa mal,
tant que cicatritzo a l'instant,
tant que m'incapacito,
em minva l'orgull.

punxades al pit per una abraçada teva,
t'enyoro només saber que marxes,
vull lligar-me a tu.
t'allibero per estimar-me,

gest,
esperar...
com costa esperar...
assedegada
esperant l'oasi que no arriba,

no arriba si no s'hi camina...

050802

no tenyir-se (o sí?)

Potser si que em miraria al mirall i m'agradaria més el que hi veig.
Però les meves canes son així: meves.
Si les amago semblaré més jove, però no tant meva, més estranya.
Val la pena sacrificar l'adaptació psicològica natural al envellir, per semblar més jove?
En reunions d'amics i coneguts d'aproximadament la meva edat observo que quasi tothom es tenyeix i començo a trobar-me sola. Només acompanyada de les meves canes.
I és aquesta solitud la que em fa reflexionar sobre la possible tintura capil·lar.
He decidit no traspassar aquesta ratlla cromàtica.
Seguiré adaptant-me a la mort castanya i a la proliferació massiva de les MEVES canes.
Adéu castany claret.
Hola canes blanques.
(No són blanques! tot i que les veiem més clares, no tenen color, igual que el pél dels óssos polars. Si visqués envoltada de neu, ho veuria millor? NO!!! Tindria cataractes molt abans del que tocaria, de fet, posats a triar, prefereixo criar les canes molt abans del que tocaria)

regalets per les nenes

No hi ha res com tenir temps per fer uns embolcalls "estupendos"

la soledad del que ni siquiera se tiene a sí mismo

Por cómo me siento, por que lo estoy leyendo, porque todo converge...

Esta mañana estuve hablando con dos miembros del Directorio. Cosas sin mayor importancia, pero que alcanzaron, sin embargo, para hacerme entender que siente por mí un amable, comprensivo desprecio. Imagino que ellos, cuando se repantigan en los mullidos sillones de la sala de Directorio, se deben sentir casi omnipotentes, por lo menos tan cerca del Olimpo como puede llegar a sentirse un alma sórdida y oscura. Han llegado al máximo. Para un futbolista, el máximo significa llegar un día a integrar el combinado nacional; para un místico, comunicarse alguna vez con su Dios; para un sentimental, hallar en alguna ocasión en otro ser el verdadero eco de sus sentimientos. Para esta pobre gente, en cambio, el máximo es llegar a sentarse en los butacones directoriales, experimentar la sensación (que para otros sería tan incómoda) de que algunos destinos están en sus manos, hacerse la ilusión de que resuelven, de que disponen, de que son alguien. Hoy, sin embargo, cuando yo los miraba, no podía hallarles en la cara de Alguien sino de Algo. Me parecen Cosas, no Personas. Pero, ¿qué les pareceré yo? Un imbécil, un incapaz, o una piltrafa que se atrevió a rechazar una oferta del Olimpo. Una vez, hace muchos años, le oí decir al más viejo de ellos: "El gran error de algunos hombres de comercio es tratar a sus empleados como a si fueran seres humanos." Nunca me olvidé ni me olvidaré de esa frasecita, sencillamente porque no la puedo perdonar. No sólo en mi nombre, sino en nombre de todo el género humano. Ahora siento la fuerte tentación de dar vuelta la frase y pensar: "El gran error de algunos empleados es tratar a sus patrones como si fueran personas." Pero me resisto a esa tentación. Son personas. No lo parecen, pero son. Y personas dignas de una odiosa piedad, de las más infamante de las piedades, porque la verdad es que se forman una cáscara de orgullo, un repugnante empaque, una sólida hipocresía, pero en el fondo son huecos. Asquerosos y huecos. Y padecen la más horrible variante de la soledad: la soledad del que ni siquiera se tiene a sí mismo.

Mario Benedetti |"La tregua"