Fiestas navideñas: ALCOHOL versus HALCÓN MILENARIO

Me costaba captar tu balbuceante monólogo.
Vamos hombre, aguantárte las divagaciones de borracha, darte la razón en temas que estoy completamente en desacuerdo, para no entrar en conflictos teniendo en cuenta que estás con la mente perjudicada por los espiritosos para luego sentirme insultada.
Si, soy de otro planeta, ¿te jode? Pues te jodes. ¿Soy corta? Pues vale.
Aplaudí cuándo dijiste que no hablabas más conmigo (¿hablar? ¡Eso era un soliloquio!)
La cagué, no soporto que me prejuzguen y saquen conclusiones de mi manera de pensar o actuar por las putas apariencias. En ese momento mientras aplaudía tu decisión perdí la paciencia y el control.
Y de eso pasamos a que tu con gente superior no hablas. Estupendo.
Si fuese superior, entendería que estás etílica en grado irrespetuoso (teniendo en cuenta la situación: comida familiar, niños, preparado con amor por los anfitriones... No digo que no nos pongamos alegres, un punto o dos de alcohol son hasta recomendables), pero ya no pude más y hubo un momento que dejé de darte la razón (craso error). Si fuese superior, más que cabrearme me darías pena.
Y aún me dura la rabia contra ti, ya no me caes bien.
Nota mental: Si vuelvo a entrar sobria en una situación con gente entrompada que me cae bien, tengo que huir.

Regalazo sorpresón: ¡¡¡¡¡El Halcón Milenario con cinco mil tropecientas piezas de lego!!!!!
(halcón mágico según mi cuñada, jijiji sacrilegioooooo)
A compartir con mi recién reconciliado hermano.
Es de esas frikadas indecentemente caras que no nos podemos permitir y que sólo los locos de los reyes pueden regalarte (merci baba).
Ni mi hermano ni yo nos lo hubiésemos comprado.
Supongo que los dos preferiríamos montarlo solos, enfrentarnos al macro puzzle cada uno en soledad, tu mente contra el reto.
Ni me lo planteo ni creo que mi hermano lo haga, por respeto mutuo, por respeto a mamá. Por que también es otro tipo de reto. Y por que para mí será cómo celebrar que ¡Somos hermanos otra vez!

un ex company i les meves cartes 2006

Cada vegada que obre la boca, tindria mitjans per contestar-li, pot semblar culte, de fet, és el que vol semblar, però la seva prepotència i ganes d'humiliar als altres, el perden.
Diu que no suporta els hipòcrites, almenys en això és coherent. Tampoc ho és, per tant no fa el paperot. Tot i que no fa que l'aprecii més.
És infantil, fa mal per que és cruel i li així li puja l'autoestima. Ha de demostrar que és el millor en el que sigui. Només ell es important.
Segurament es deurien burlar del seu quequeig quan era petit.
Fa servir la indiferència contra mi, fa seva la frase prou coneguda per tots...
La seva presència m'influencia i no actuo amb total llibertat. Voldria ser prou forta com per que no m'afectessin segons quines actituds humanes.
Diria que tinc una bona carta. Usa una indiferència forçada i ell no sap que jo ho se, així que la meva actitud de no afectar-me el seu despreci, és bona. No l'ataco amb la mateixa moneda i això el sobta, no li queden més collons que contestar-me quan li pregunto al moment adequat.
Existira algú capaç de superar la necessitat de ser ben considerat pels altres? De no patir aquest esclavatge?
Camina com si anés a cavall, o potser millor... com si fos un cavall. Mirant a tothom per sobre de l'espatlla. Insegur, Infantil, Immadur, Quec. Mal educat, sobretot mal educat amb fums de ser el millor ensenyat.
Estic en re ordenament intern per sobreviure, creant carcasses noves adequades al nou entorn hostil.
Em surt la meva nena petita que s'agobia per la poca empatia que es crea amb el tartamut. Així que la deixo escriure per que es deslliuri.
La gent és bona i generosa: meeeec wrong! el lliri que tinc a la mà em mira encuriosit.
Haig d'actuar com ell per no ser devorada? Guardo les cartes pel moment oportú, cosa completament contrària a la meva filosofia.

Vista enrere, no vaig guardar cap carta, la cosa va seguir igual i jo simplement ho vomitava tot al black blok amb la meva ploma.

mirant enrera

Tan sols vull que estiguis bé,
tant que em fa mal,
tant que cicatritzo a l'instant,
tant que m'incapacito,
em minva l'orgull.

punxades al pit per una abraçada teva,
t'enyoro només saber que marxes,
vull lligar-me a tu.
t'allibero per estimar-me,

gest,
esperar...
com costa esperar...
assedegada
esperant l'oasi que no arriba,

no arriba si no s'hi camina...

050802

no tenyir-se (o sí?)

Potser si que em miraria al mirall i m'agradaria més el que hi veig.
Però les meves canes son així: meves.
Si les amago semblaré més jove, però no tant meva, més estranya.
Val la pena sacrificar l'adaptació psicològica natural al envellir, per semblar més jove?
En reunions d'amics i coneguts d'aproximadament la meva edat observo que quasi tothom es tenyeix i començo a trobar-me sola. Només acompanyada de les meves canes.
I és aquesta solitud la que em fa reflexionar sobre la possible tintura capil·lar.
He decidit no traspassar aquesta ratlla cromàtica.
Seguiré adaptant-me a la mort castanya i a la proliferació massiva de les MEVES canes.
Adéu castany claret.
Hola canes blanques.
(No són blanques! tot i que les veiem més clares, no tenen color, igual que el pél dels óssos polars. Si visqués envoltada de neu, ho veuria millor? NO!!! Tindria cataractes molt abans del que tocaria, de fet, posats a triar, prefereixo criar les canes molt abans del que tocaria)

regalets per les nenes

No hi ha res com tenir temps per fer uns embolcalls "estupendos"

la soledad del que ni siquiera se tiene a sí mismo

Por cómo me siento, por que lo estoy leyendo, porque todo converge...

Esta mañana estuve hablando con dos miembros del Directorio. Cosas sin mayor importancia, pero que alcanzaron, sin embargo, para hacerme entender que siente por mí un amable, comprensivo desprecio. Imagino que ellos, cuando se repantigan en los mullidos sillones de la sala de Directorio, se deben sentir casi omnipotentes, por lo menos tan cerca del Olimpo como puede llegar a sentirse un alma sórdida y oscura. Han llegado al máximo. Para un futbolista, el máximo significa llegar un día a integrar el combinado nacional; para un místico, comunicarse alguna vez con su Dios; para un sentimental, hallar en alguna ocasión en otro ser el verdadero eco de sus sentimientos. Para esta pobre gente, en cambio, el máximo es llegar a sentarse en los butacones directoriales, experimentar la sensación (que para otros sería tan incómoda) de que algunos destinos están en sus manos, hacerse la ilusión de que resuelven, de que disponen, de que son alguien. Hoy, sin embargo, cuando yo los miraba, no podía hallarles en la cara de Alguien sino de Algo. Me parecen Cosas, no Personas. Pero, ¿qué les pareceré yo? Un imbécil, un incapaz, o una piltrafa que se atrevió a rechazar una oferta del Olimpo. Una vez, hace muchos años, le oí decir al más viejo de ellos: "El gran error de algunos hombres de comercio es tratar a sus empleados como a si fueran seres humanos." Nunca me olvidé ni me olvidaré de esa frasecita, sencillamente porque no la puedo perdonar. No sólo en mi nombre, sino en nombre de todo el género humano. Ahora siento la fuerte tentación de dar vuelta la frase y pensar: "El gran error de algunos empleados es tratar a sus patrones como si fueran personas." Pero me resisto a esa tentación. Son personas. No lo parecen, pero son. Y personas dignas de una odiosa piedad, de las más infamante de las piedades, porque la verdad es que se forman una cáscara de orgullo, un repugnante empaque, una sólida hipocresía, pero en el fondo son huecos. Asquerosos y huecos. Y padecen la más horrible variante de la soledad: la soledad del que ni siquiera se tiene a sí mismo.

Mario Benedetti |"La tregua"

art sintu shoes

Les meves sabates noves... Iuhuuu!!

els ingenus 90

Ouoooo, mireu mireu que he trobat, amagat en una capsa de rampoines varies, quines perles impreses en paper continu de forats en una impressora d'aquelles d'agulles (quin soroooll).
Existeix la generositat entesa com a tal? O És només una abstracció imaginaria per a poder suportar sense càrrecs de consciència (qui encara sigui capaç de tenir-ne) la societat on vivim? A veure, quan algú fa un favor desinteressat, ho fa perquè de veritat li surt així?, per sentir-se millor? perquè en té ganes? perquè l'altre li doni les gràcies? perquè l'altre tingui un bon feeling amb ell?
Joder, als meus 20 anys ja hauria d'haver llegit a Nietzsche, oi?

Ah calla, espera que n'hi ha més d'aquest tema, devia ser l'època quan a filosofia varem estudiar-lo:
No existeix la generositat pura sota cap concepte, tot el que fem per als altres ho fem per a nosaltres mateixos, Actuem provocant la felicitat o el benestar de l'altre per a sentir aquest benestar en nosaltres. Necessitem de la felicitat de l'altre per poder ser feliços i així mateix es tradueix en l'amor.
"Estupendu"

N'hi ha més, jijiji:
La intimitat del fet d'escriure; si estic sola en sóc capaç, en canvi no em surt res de bo quan tinc gent al costat.
Uuau quanta inseguretat.

I seguia reflexionant sobre l'escriptura:
Els resultats depenen del medi d'on surten. Independentment que vulguis un mateix resultat si l'entorn És canviant el resultat també. (...)
Obvi i aplicable a un munt de conceptes.

Aquest trosset m'ha encantat:
(...) M'acaben de treure del bar de la facultat. han tancat el bar i van a netejar-lo. No perquè m'hagi portat malament i ara em treguin. (ho explico perquè és la sensació que dóna si no ho remarco).
Ara començaré a llegir el que he escrit fins ara a veure que tal.Ho acabo de llegir i aquesta frase del final sobra. (em dóna aquesta sensació, però ho deixaré perquè s'entengui el que ara hi acabo d'escriure).
He fet un altre "tachon". Ho poso per què quan ho passi a net en quedi constància malgrat no es vegi. (...)

Veieu que be? escriptura en temps real: això passa això escric. Suposeu que no estava fent campana per fer aquests experiments "paraulístics"? Ingenus. Coses pitjors he fet quan no anava a classe.

Mireia

Ja ho veus, aquest és un dibuix fet el 1998, just quan tu ja eres responsable dels teus actes, podies votar i veure pelis prohibides.
És un dibuix que porta uns quants anys anant sempre amb mi, a cada trasllat (en porto 5 ja), guardat amb cura en una de les meves enormes carpetes de dibuix.
No l'he penjat mai a cap de les cases on he viscut. No era per a mi. Potser per que està suggestionat per una foto publicitària d'una roba interior de marca o d'un perfum "xic" (ara per variar no me'n recordo) i a mi aquestes coses no em van gaire, ja ho saps. Però el resultat m'agradava i m'agrada molt, així que no el penjava a casa però tampoc el podia llençar ni donar a qualsevol.
Normalment deixo triar entre diferents dibuixos escollits, però aquest cop no.
Ara que marxes, ara que sé que és per a tu, ho tinc clar.
Et dono un tros petit de mi.
SORT SALUT, PELES i un petó.

un tresor de record

Bany a una platja de la Gran Camarga entre els dos braços del Roine.
Molt després de caminar unes tres hores amb una merda de mapa mal girbat com a guia i espiadimonis vermells com a companys de patejada.

Ha estat un dels plaers més grans que he experimentat, per inesperat, per hippy, per que va ser com un premi després de patir caminant kilòmetres i kilòmetres que jo diria més llargs que els ordinaris.
Al final varem passar olímpicament del plànol i del camí marcat, per fer drecera sobre una sorra dura a la superfície però tova al recolzar-hi el peu, tot un suplici per les cames. Això sí, envoltats de flamencs roses que enfonsaven el cap a la llacuna passant de nosaltres.
La crosta de la sorra era preciosa, amb petits sortints i entrants formats pel vent, com una mena de desert en miniatura, i fins i tot amb petites flors de sal.
Quan miràvem l'horitzó eren quadres d'en Rothko, hi havia moments que només veiem sorra, lluuuuny el mar i bandes de terra i altres de sal fent contrast.
Un pas rera l'altre:
1• apretem la sorra amb la sola
2• crec, es trenca la crosta
3• el peu de sobte s'enfonsa uns dos o tres dits
4• amunt, amunt, costa treure'l
5• tornar al punt 1 amb l'altre peu
Per fi vàrem descalçar-nos notant la gelor de l'anada i vinguda de les onades calmes entre els dits dels peus cansats. Ens vàrem mirar i ... vinga! a treure'ns de sobre la cantimplora amb un "clonc" de mig plena (encara en quedava , després havíem de tornar, en vam fer una bona administració), la motxilla, la càmera, la roba suada, les ulleres i ho vàrem deixar tot en un petit munt endreçat al costat d'un tronc mig enfonsat en la sorra, per capbussar-nos com dos nens petits.
D'aquella sensació de llibertat, de comunió total amb l'entorn, d'estar amb qui jo vull on jo vull i com jo vull n'he fet un tresor de record.

parant taula amb benito lertxundi & euskadiko orkestra sinfonikoa

Música que em fa mirar enrere.
La mà a sobre al front com si fos una visera i els ulls mig aclucats.
El dia de reis, quan el papà encara vivia, l'any que tocava fer el dinar amb tota la família a casa.
La mamà més o menys ens organitzava.
El papà remugava.
Ens recordo de 21 botons amb el CD d'en Benito Lerxundi i el cloc cloc dels talons de les sabates de mudar com a rerefons.
El papà i jo posàvem la taula, primer l'hule, després unes tovalles vermelles amb dibuixos nadalencs de fulles i fruits de grèvol i el centre blanc amb més motius nadalencs. Preparàvem taula per uns 20 no ho sé, era una bona entaulada.
Trèiem les copes de cristall de les caixes de cartró, revisant que totes estiguessin netes i brillants, la vaixella bona, els coberts de plata i el joc de cafè preparat.
Encara que no ho recordo tot amb exactitud, tots fèiem alguna cosa, el mitjà potser estava amb el termo al bar de baix a buscar el cafè i la petita ajudant a la mamà.
Jo tallava un dels pernils que li havien regalat al papà en algún dels lots, sempre triàvem el més bo. Era difícil no picar abans que la família anés gotejant.
Alguna espelma sobre la taula, cadascú amb el seu panet, la casa engalanada, l'àvia fent clinc clinc amb el seu tremolor i la seva polsera d'or, feia goig de veure.
Però de fet això ja és una altra història, la música només sonava durant el ritus de parar la taula.