els ingenus 90

Ouoooo, mireu mireu que he trobat, amagat en una capsa de rampoines varies, quines perles impreses en paper continu de forats en una impressora d'aquelles d'agulles (quin soroooll).
Existeix la generositat entesa com a tal? O És només una abstracció imaginaria per a poder suportar sense càrrecs de consciència (qui encara sigui capaç de tenir-ne) la societat on vivim? A veure, quan algú fa un favor desinteressat, ho fa perquè de veritat li surt així?, per sentir-se millor? perquè en té ganes? perquè l'altre li doni les gràcies? perquè l'altre tingui un bon feeling amb ell?
Joder, als meus 20 anys ja hauria d'haver llegit a Nietzsche, oi?

Ah calla, espera que n'hi ha més d'aquest tema, devia ser l'època quan a filosofia varem estudiar-lo:
No existeix la generositat pura sota cap concepte, tot el que fem per als altres ho fem per a nosaltres mateixos, Actuem provocant la felicitat o el benestar de l'altre per a sentir aquest benestar en nosaltres. Necessitem de la felicitat de l'altre per poder ser feliços i així mateix es tradueix en l'amor.
"Estupendu"

N'hi ha més, jijiji:
La intimitat del fet d'escriure; si estic sola en sóc capaç, en canvi no em surt res de bo quan tinc gent al costat.
Uuau quanta inseguretat.

I seguia reflexionant sobre l'escriptura:
Els resultats depenen del medi d'on surten. Independentment que vulguis un mateix resultat si l'entorn És canviant el resultat també. (...)
Obvi i aplicable a un munt de conceptes.

Aquest trosset m'ha encantat:
(...) M'acaben de treure del bar de la facultat. han tancat el bar i van a netejar-lo. No perquè m'hagi portat malament i ara em treguin. (ho explico perquè és la sensació que dóna si no ho remarco).
Ara començaré a llegir el que he escrit fins ara a veure que tal.Ho acabo de llegir i aquesta frase del final sobra. (em dóna aquesta sensació, però ho deixaré perquè s'entengui el que ara hi acabo d'escriure).
He fet un altre "tachon". Ho poso per què quan ho passi a net en quedi constància malgrat no es vegi. (...)

Veieu que be? escriptura en temps real: això passa això escric. Suposeu que no estava fent campana per fer aquests experiments "paraulístics"? Ingenus. Coses pitjors he fet quan no anava a classe.

Mireia

Ja ho veus, aquest és un dibuix fet el 1998, just quan tu ja eres responsable dels teus actes, podies votar i veure pelis prohibides.
És un dibuix que porta uns quants anys anant sempre amb mi, a cada trasllat (en porto 5 ja), guardat amb cura en una de les meves enormes carpetes de dibuix.
No l'he penjat mai a cap de les cases on he viscut. No era per a mi. Potser per que està suggestionat per una foto publicitària d'una roba interior de marca o d'un perfum "xic" (ara per variar no me'n recordo) i a mi aquestes coses no em van gaire, ja ho saps. Però el resultat m'agradava i m'agrada molt, així que no el penjava a casa però tampoc el podia llençar ni donar a qualsevol.
Normalment deixo triar entre diferents dibuixos escollits, però aquest cop no.
Ara que marxes, ara que sé que és per a tu, ho tinc clar.
Et dono un tros petit de mi.
SORT SALUT, PELES i un petó.

un tresor de record

Bany a una platja de la Gran Camarga entre els dos braços del Roine.
Molt després de caminar unes tres hores amb una merda de mapa mal girbat com a guia i espiadimonis vermells com a companys de patejada.

Ha estat un dels plaers més grans que he experimentat, per inesperat, per hippy, per que va ser com un premi després de patir caminant kilòmetres i kilòmetres que jo diria més llargs que els ordinaris.
Al final varem passar olímpicament del plànol i del camí marcat, per fer drecera sobre una sorra dura a la superfície però tova al recolzar-hi el peu, tot un suplici per les cames. Això sí, envoltats de flamencs roses que enfonsaven el cap a la llacuna passant de nosaltres.
La crosta de la sorra era preciosa, amb petits sortints i entrants formats pel vent, com una mena de desert en miniatura, i fins i tot amb petites flors de sal.
Quan miràvem l'horitzó eren quadres d'en Rothko, hi havia moments que només veiem sorra, lluuuuny el mar i bandes de terra i altres de sal fent contrast.
Un pas rera l'altre:
1• apretem la sorra amb la sola
2• crec, es trenca la crosta
3• el peu de sobte s'enfonsa uns dos o tres dits
4• amunt, amunt, costa treure'l
5• tornar al punt 1 amb l'altre peu
Per fi vàrem descalçar-nos notant la gelor de l'anada i vinguda de les onades calmes entre els dits dels peus cansats. Ens vàrem mirar i ... vinga! a treure'ns de sobre la cantimplora amb un "clonc" de mig plena (encara en quedava , després havíem de tornar, en vam fer una bona administració), la motxilla, la càmera, la roba suada, les ulleres i ho vàrem deixar tot en un petit munt endreçat al costat d'un tronc mig enfonsat en la sorra, per capbussar-nos com dos nens petits.
D'aquella sensació de llibertat, de comunió total amb l'entorn, d'estar amb qui jo vull on jo vull i com jo vull n'he fet un tresor de record.

parant taula amb benito lertxundi & euskadiko orkestra sinfonikoa

Música que em fa mirar enrere.
La mà a sobre al front com si fos una visera i els ulls mig aclucats.
El dia de reis, quan el papà encara vivia, l'any que tocava fer el dinar amb tota la família a casa.
La mamà més o menys ens organitzava.
El papà remugava.
Ens recordo de 21 botons amb el CD d'en Benito Lerxundi i el cloc cloc dels talons de les sabates de mudar com a rerefons.
El papà i jo posàvem la taula, primer l'hule, després unes tovalles vermelles amb dibuixos nadalencs de fulles i fruits de grèvol i el centre blanc amb més motius nadalencs. Preparàvem taula per uns 20 no ho sé, era una bona entaulada.
Trèiem les copes de cristall de les caixes de cartró, revisant que totes estiguessin netes i brillants, la vaixella bona, els coberts de plata i el joc de cafè preparat.
Encara que no ho recordo tot amb exactitud, tots fèiem alguna cosa, el mitjà potser estava amb el termo al bar de baix a buscar el cafè i la petita ajudant a la mamà.
Jo tallava un dels pernils que li havien regalat al papà en algún dels lots, sempre triàvem el més bo. Era difícil no picar abans que la família anés gotejant.
Alguna espelma sobre la taula, cadascú amb el seu panet, la casa engalanada, l'àvia fent clinc clinc amb el seu tremolor i la seva polsera d'or, feia goig de veure.
Però de fet això ja és una altra història, la música només sonava durant el ritus de parar la taula.

Mucha

Clar de Lluna, 1902
Estudi per a la sèrie de quatre panells decoratius "La Lluna i els Estels" ©Mucha Trust

Alphonse Mucha 1860-1939
SEDUCCIÓ MODERNITAT I UTOPÍA
Al CaixaForum de Madrid, fins avui que ha arribat a Barcelona, Aneu-hi si podeu. Un desplegament de la sensibilitat i la sensualitat modernista. Una joia per als ulls i l'ànima (o el que sigui que fa que se'ns posi la pell de gallina, obviant el fred).

Bea e Iván o ya no más

Durmió muy poco, no recordaba cuánto, supuso que unas tres horas.
Se levantó fatal consigo misma, con la boca pastosa. No se duchó, no llegaría a coger el tren a tiempo. Aunque hubiese debido hacerlo para dejar de sentirse guarra. No lo hizo; pilló su cuerpo, su sudoración, su aliento a alcohol y a tabaco rancio, sus ojeras y su bolso confiando que el desodorante y el mini enjuague bucal estuviesen en él.
Salió corriendo y se peinó cómo pudo el el ascensor. Casi se tragó el el enjuague mientras corría por las baldosas azules, escupió en las plantas de la portería. Se puso el desodorante andando estilo marcha por la calle y luego corrió hacia la estación.
Llegó a tiempo, se coló en el vagón, directa al piso de arriba ya que increíblemente había menos gente y no quería a nadie cerca de ella.
No estaba bien consigo misma, la noche anterior salió, aunque no recordaba mucho, lo justo para saber que mejor haberse quedado en casa, sabiendo de antemano que al día siguiente había quedado temprano con Iván.
Hacía cómo un año que no se veían. Le dolía el tiempo, los separaba. Puto tiempo. Habían sido inseparables. Tenían el mismo sentido del humor que nadie más compartía. Juntos, se sentían poderosos, un poder que los marginaba del resto, nadie los quería a su lado. Los envidiaban, los envidiaban a lo grande, con caja alta.
En el vagón, mirando sin ver los graffiti acelerando a su derecha, Bea tenía ganas de verle. Se sentía avergonzada de la noche anterior. Con terror a su inseguridad agravada por la falta de agua y jabón. Fea y con la insultante capacidad de despertar lujuria en tipos repugnantes. Sucia. Frágil. Esperanzada.
Ella ya sabía qué pasaría, ya conocía el resultado de su encuentro. Por eso se sentía tan mal y en su cabeza burbujeaban sentimientos enfrentados a su inseguridad como base.
Iván fué a buscarla a la estación. En bici, una bicicleta negra y gris reluciente que luego llevaría a su lado libre. Bea se comparó con la bicicleta y no ganó. Callejearon los tres camino de una granja encantadora con paredes de piedra vista y arcos de masía antigua, para que ella pudiese desayunar.
—Café con leche y cruasán— Barboteó Bea.
—Zumo de naranja— Pidió él. Obviamente, Iván había desayunado, había tenido tiempo de ducharse y calzarse esas sandalias tan divinas que llevaba.
Bea quería huir. Se zampó muy dignamente su desayuno europeo.
Iván olía bien, sonreía, se le veía feliz. Super feliz si lo comparaba con ella. Punto. Todo se desmoronó.
A él se le veía feliz pero distante. No esperaba encontrarse con una Bea tan desastre humano como ella se sentía. La Bea que él recordaba era segura de si misma, limpia, siempre con una sonrisa preparada.
Educadamente le mostró su piso, una monada de ático con vistas al mar, mesa de teca en la terraza entre dos palmerotes enormes. Encendió la tele y le enseñó el canal 24 horas de Gran Hermano e intentaron reírse como antes.
Tomaron una caña en su terraza. Bea obligó a su garganta a deglutir en contra de los designios de su estómago.
Entonces dijo que la veía vieja.
Silencio.
La acompañó jovialmente a la estación.
Bea Lloró en el vagón, lloró sin mirar los graffiti acelerando a su izquierda.

Graffiti Animat

NO he pogut treure ulls de la pantalla, es impressionant... quant de temps haurà necessitat?
La part fractal es digne d'estudi.
Tre men do, mireu i jutgeu.

my paper mind

Una animacio curiosa feta amb papers retallats colocats un al darrera de l'altre... un curro.

Com es va fer i alguna cosa mes a la seva web

http://www.javanivey.com/my_paper_mind.html

primavera

Mig estimat pou de moments meu, et tinc abandonat.
La història de sempre: les prioritats del present.
No em vull quedar desprotegida per les responsabilitats i el temps, però es així.
Estic canviant de pàgina i es prou feixuga, obstaculitza normalitats precedents que voldria mantenir.
Mig t'espero, per tant el mateix vull de tu.
Odio la pimavera, entre altres coses… se'm cau el pél.

crocs sintu shoes

Gràcies bubu!!!!

objectiu

La meva rutina diària a l'hora d'esmorzar: La Vanguardia, entrepanet i el café amb llet natural en got amb sucre de canya. Avui no ha estat com sempre: A la taula del costat esmorzaven tres o quatre persones vestides amb traje i corbata, anaven parlant molt deshinibits, com si no hi haguérs ningú més al bar, de potencials, clients, capacitats, economíes, vendes, intervencions, consums, normalitats, … Un d'ells s'aixeca, paga i es despedeix dels altres dient: –A veure a qui puc enganyar avui.
Maco, maco.