dimecres, 7 de novembre del 2007

pessigolles

Encara tens aquell somriure?
em fa pessigolles només veure'l,
em fa plorar només recordar-lo,
com ferro roent a la matriu,
sa màgia es mon record.
No li donguis!
és el MEU secret…
981108

pollo tshirt



dilluns, 5 de novembre del 2007

recorrido

Escoger un andén u otro sería quizás más estable pensando en un largo recorrido, aunque menos honesto. ¿Vale la pena? No lo sé. No me acuerdo. Sé que he probado las dos rutas por una vaga conexión de neuronas sin precisar, no sé cuál es la más cercana a sentirse satisfecho. No visualizo mi próxima parada, he perdido el billete. Insulto al revisor. No puede echarme del tren, no por que él no quiera, algo bloquea las puertas. Mi esperanza.

diumenge, 4 de novembre del 2007

landscape

They are preparing for the future by blowing up their planes. The beauty that they offer is unbelievable, the feelings are spectacular, you still can see the original state, there is no reason to worry. At least for now the precious mind wont be touched. But, what about the survivors? They gonna be alone.

divendres, 19 d’octubre del 2007

comparança

(…) però era com fer de xai als pastorets. Els aplaudiments no farien que la feina semblés digna ni que deixés de voler córrer cap a casa a mirarse un llibre de fòssils (…)
Mark Haddon "Un petit inconvenient"

diumenge, 14 d’octubre del 2007

ulls blaus

Has vingut i no t'esperava. Quin mal em fa veure't. Estàs més prim que abans, assegut al costat d'una nena d'uns set mesos amb uns ulls enormes. A la que puc, m'acosto a tu, has portat la teva filla i no la conec encara, et toco el genoll com a salutació afectuosa i no sé si et miro. La miro a ella, que guapa es!, quins ullarros que té! no puc deixar de repetir —que guapa, que guapa— la teva fila està seria i em mira fixament amb aquests ulls blaus enormes i expressius que imanten. Quina mirada que té aquesta nena, el moment es dur per a mi, dur però preciós a la vegada, et noto assegut al costat de la nena, però no goso alçar la vista cap a tu, segueixo ajupida mirant-la, tocant-li el genoll molsudet, pensat i dient —que guapa—. Me'n vaig, me n'haig de anar o arrancaré a plorar. I a tu? t'acaricio com a comiat? no puc ni acabar de pensar-ho, ni fer-ho. Ella segueix amb la mateixa expressió als ulls, quin misteri els nens. I jo marxo per no plorar, per no sentir més aquesta ferida.

dijous, 11 d’octubre del 2007