dijous, 3 de maig del 2012
El regal d'aniversari comprat a NYC!!!
Evangaline
Via Spiga Evangaline peep toe pumps in patent leather. Features adjustable Mary Jane strap with buckle closure. Leather lining and insole. Natural soft buffed leather outsole. 1 inch platform, 4 1/2 inch covered heel.
GRÀCIESSSS RUBIESSSS
dimarts, 28 de febrer del 2012
Talonarro
dissabte, 24 de setembre del 2011
Esperant la Mercè.
I plou. Però la baba tindrà el seu regalet. Amb un botó. Paper d'embalar. Cordill i un trosset de paper d'embolicar que van triar les rubies pels meus 40 anys. 
dimarts, 15 de febrer del 2011
no repliquis
La conclusión de hoy: me he hecho mayor, he madurado.
He aprendido a dar la razón a la gente que quiere tenerla, me he dado cuenta que no replicar es lo mejor para mi salud, más si la razón la tengo yo.
Lo mejor de todo es que puedo continuar pensando que son estúpidos sin que me pudra en mi propia bilis por haber caído en una discusión sin sentido.
Hoy he evitado llegar a casa llena de mala leche contenida, mala leche que inevitablemente sufre la familia. Y estoy muy contenta por ello. Mucho.
La otra se ha quedado con la impresión de;
–mira, se la he colado.
o –fiuuuu, se lo ha tragado.
o –carai que lista soy.
Y yo me he ido más feliz que una perdiz, flipando conmigo misma y orgullosa de mi. Quizás hubiese conseguido que me diera la razón, o que se diese de bruces con su incultura pero ¿que más da? ¿que necesidad hay? ¿quedarme tranquila? Jajaja eso NO lo hubiese conseguido, ¡seguro!
Algo de mierda me ha quedado ya que sinó no lo escribiría, aún así, nada, comparado en cómo hubiese llegado a casa, hecha un basilisco.
No me gusta por la parte en que me doy cuenta que he madurado, eso quiere decir que físicamente ya no crezco, sino que menguo. El crecer por dentro implica cosechar arruguitas y pellejos.
En fin, resignación y canas.
Ya lo decían mis padres, "no repliquis"…
He aprendido a dar la razón a la gente que quiere tenerla, me he dado cuenta que no replicar es lo mejor para mi salud, más si la razón la tengo yo.
Lo mejor de todo es que puedo continuar pensando que son estúpidos sin que me pudra en mi propia bilis por haber caído en una discusión sin sentido.
Hoy he evitado llegar a casa llena de mala leche contenida, mala leche que inevitablemente sufre la familia. Y estoy muy contenta por ello. Mucho.
La otra se ha quedado con la impresión de;
–mira, se la he colado.
o –fiuuuu, se lo ha tragado.
o –carai que lista soy.
Y yo me he ido más feliz que una perdiz, flipando conmigo misma y orgullosa de mi. Quizás hubiese conseguido que me diera la razón, o que se diese de bruces con su incultura pero ¿que más da? ¿que necesidad hay? ¿quedarme tranquila? Jajaja eso NO lo hubiese conseguido, ¡seguro!
Algo de mierda me ha quedado ya que sinó no lo escribiría, aún así, nada, comparado en cómo hubiese llegado a casa, hecha un basilisco.
No me gusta por la parte en que me doy cuenta que he madurado, eso quiere decir que físicamente ya no crezco, sino que menguo. El crecer por dentro implica cosechar arruguitas y pellejos.
En fin, resignación y canas.
Ya lo decían mis padres, "no repliquis"…
divendres, 17 de desembre del 2010
un viejo del siglo XXII
Un viejo del siglo XXII, eso es lo que tengo entre los brazos.
Esta cosita tierna de mejillas tersas y besables que hace gorgoritos y se ríe cuando le achucho la barriguita de cachorro que tiene…
Ayer, volviendo a casa, me encontré con dos vecinos en la portería, y uno de ellos, en vez de las consabidas frases: —¡oh que monada! —¡que guapo! —¿como se llama? —¡que risueño! etc… soltó: —mira —dirigiéndose a su compañero, que le aguantaba la puerta del ascensor —Ahí tenemos un viejo del siglo XXII.
No oí nada más, me quedé flasheada. Es verdad. No puedo decir nada más que es verdad, y deseo que llegue a viejo lo más feliz que el mundo le permita. Pero esa imagen de mi retoño viejo… cuánta realidad comprimida.
Esta cosita tierna de mejillas tersas y besables que hace gorgoritos y se ríe cuando le achucho la barriguita de cachorro que tiene…
Ayer, volviendo a casa, me encontré con dos vecinos en la portería, y uno de ellos, en vez de las consabidas frases: —¡oh que monada! —¡que guapo! —¿como se llama? —¡que risueño! etc… soltó: —mira —dirigiéndose a su compañero, que le aguantaba la puerta del ascensor —Ahí tenemos un viejo del siglo XXII.
No oí nada más, me quedé flasheada. Es verdad. No puedo decir nada más que es verdad, y deseo que llegue a viejo lo más feliz que el mundo le permita. Pero esa imagen de mi retoño viejo… cuánta realidad comprimida.
dijous, 18 de novembre del 2010
B-16-opi
Ja fa més d'una setmana que el papa (o bé, Papa, per als més puristes) va ser aquí a Barcelona. Per mi i la meva família, va venir sense pena ni glòria, no en varem ni parlar en cap àpat conjunt. En canvi, per altres va ser important, tant per criticar-la com per defensar-la. Hi ha hagut de tot, tinc amics que han aprofitat per apostatar i altres que em miraven amb ulls esbatanats quan van saber que em vaig empassar tota la missa.
No ho vaig mirar només per la arquitectura (quin bonic temple que tenim, per cert), la pompositat, l'artifici, la litúrgia, no sé que tenen, que fan que em quedi hipnotitzada.
I penso, si jo que avui no crec en déu (o Déu, per als més puristes) i quedo hipnotitzada, com no han de quedar els creients?
Ja ho van muntar bé, ja.
Hi havia moments que les imatges de la tele semblaven un retaule flamenc: els daurats, les vestidures, la quietud... segle XV en ple XXI.
Noteu que parlo només de les imatges, del contingut... em fa una mandra tremenda, es tant obvi...
La religió és l'opi del poble, més ben dit: l'opi dels pobles, si traduïm a en Marx fidelment. I afegeixo: I el Papa la pipa per fumar-lo.
Si en B-16, que no es cap nom de robot, tot i que podríem pensar que si. (B-16 és el Papa que ens ha tocat, Benet XVI, segons el va re-nombrar molt adequadament el presentador Jordi González) Doncs això, si en B-16 hagués anat una mica més lent pels carrers de Barcelona, els seus feligresos pacients que l'esperaven veure passar haguessin estat més contents.
Els cristians catòlics son de bon conformar. Si l'autocar del Barça hagués anat en alguna celebració d'algun títol a 40 km hora, primer: que hi haguessin hagut accidents, segon: els "fans" n'haurien muntat alguna de seria. En canvi la gent que esperava veure en B-16, son fets d'una altra pasta, la il·lusió ho podia tot, està clar que haguessin preferit veure'l més estona, o fins i tot tocar-li la mà. Però amb aquella visió fugissera tenien una lluïssor alegre als ulls.
Increïble, tots tranquils. B-16-opi.
La paraula que anomena l'opi en xinés vol dir (segons la wikipèdia), verí negre. Llàstima no fos blanc el verí, el paral·lelisme papal hagués estat gloriós!
No ho vaig mirar només per la arquitectura (quin bonic temple que tenim, per cert), la pompositat, l'artifici, la litúrgia, no sé que tenen, que fan que em quedi hipnotitzada.
I penso, si jo que avui no crec en déu (o Déu, per als més puristes) i quedo hipnotitzada, com no han de quedar els creients?
Ja ho van muntar bé, ja.
Hi havia moments que les imatges de la tele semblaven un retaule flamenc: els daurats, les vestidures, la quietud... segle XV en ple XXI.
Noteu que parlo només de les imatges, del contingut... em fa una mandra tremenda, es tant obvi...
La religió és l'opi del poble, més ben dit: l'opi dels pobles, si traduïm a en Marx fidelment. I afegeixo: I el Papa la pipa per fumar-lo.
Si en B-16, que no es cap nom de robot, tot i que podríem pensar que si. (B-16 és el Papa que ens ha tocat, Benet XVI, segons el va re-nombrar molt adequadament el presentador Jordi González) Doncs això, si en B-16 hagués anat una mica més lent pels carrers de Barcelona, els seus feligresos pacients que l'esperaven veure passar haguessin estat més contents.
Els cristians catòlics son de bon conformar. Si l'autocar del Barça hagués anat en alguna celebració d'algun títol a 40 km hora, primer: que hi haguessin hagut accidents, segon: els "fans" n'haurien muntat alguna de seria. En canvi la gent que esperava veure en B-16, son fets d'una altra pasta, la il·lusió ho podia tot, està clar que haguessin preferit veure'l més estona, o fins i tot tocar-li la mà. Però amb aquella visió fugissera tenien una lluïssor alegre als ulls.
Increïble, tots tranquils. B-16-opi.
La paraula que anomena l'opi en xinés vol dir (segons la wikipèdia), verí negre. Llàstima no fos blanc el verí, el paral·lelisme papal hagués estat gloriós!
dimecres, 3 de novembre del 2010
divendres, 19 de febrer del 2010
Somni estressant d'embarassada
ESCENARI
Avançà tres passes i es queda mirant de fit a fit a la buidor enfront seu.
El cabell gris, massa canes per a la seva edat. Despentinada, amb ratlla al mig, ni llis ni rissat, recollit amb un tros de cordill brut lligat amb un nus barroer a la nuca.
Si sabessin… hagués pensat, si pogués deslliurar el seu cervell.
Ara no podia pensar, va aprendre ben ràpid a no fer-ho. Tant de bo no s'hagués protegit a si mateixa, tan de bo s'hagués suïcidat. Si ara, pogués pensar, rumiaria això.
En canvi, la seva mirada buida feia parar el temps, feia emmudir als espectadors. Ignorants de la seva tristesa no coneguda per ella mateixa, a punt de travessar el llindar de la bogeria si donava un pas més cap a la seca llibertat que l'esperava.
La mirada buida s'anava desfent, es convertia en mirada desesperada, la seva vida ja havia estat usada massa cops, no volia ser-ne conscient, es va tocar el ventre caigut i sec amb la mà grisa, neta però.
Els records del principi van anar venint. Va resar per desendollar el seu cervell, altre cop.
Només volia dormir, o morir, o el que fos per no començar a pensar.
MEMÒRIA
Tot noies joves, alegres , a voltes, amb mala llet les unes amb les altres, vestides de marró, un marró boscós que contrastava amb les seves converses plenes d'esperança. Nosaltres érem les escollides, el fet de ser escollida era, biuf, una cosa tremenda. La vida on fos que visquéssis es tornava fàcil.
Acabàvem d'entrar, per fi coneixeríem a les altres escollides, érem molt diferents entre nosaltres, altes, baixes, primes, Grasset, rialleres, morrudes, tímides, generoses, rosses, morenes, brunes, delicades, barroeres, urbanes, sofisticades, camperoles...
A partir d'ara érem competència les unes de les altres.
Érem moltes, havíem de conviure i esperar.
FÀBRICA
Una al costat de l'altre, no parlàvem, no teníem res a dir-nos ja, només alletàvem als nostres fills. Eren nostres només mentre els hi donàvem el pit, només paríem nens. Uns nens sans, mot rosats, recordo que hi havia també una noia negre, ella també els va parir rosats. Tots.
No paràvem d'alletar-los, era el temps que podíem estar amb ells, ell mirava, ell em xuclava, jo el mirava, ell em xuclava. Xuip xuip. Era dur, molt i molt dur. Una mà de dona em desenganxava l'infant del pit.
Només podia mirar la mà, tant de temps mirant el nano amb el cap cot, no podia alçar el cap per veure la lladre.
Quan la mà grisa s'enduia el nadó, ja en paria un altre, una altre bebè que instintivament, encara amb la sang enganxada al seu cabell fi, reptava cap al meu pit i s'hi enganxava, xuip xuip.
El concepte temps s'esvaí, es difuminà en una mena de concepte de maternitat mal entès.
Quants en vaig parir i alimentar? On anaven, on se'ls enduien? No podia moure'm d'allà, en tenia un altre per alletar. I era meu, havia nascut de mi, encara lligat a la placenta que em queia cuixes avall, no podia anar a buscar la mà grisa, qui cuidaria aquesta nova vida? Però I el meu bebè?
Al primer li vaig posar nom, al segon ja no, als altres...
Va ser millor desconnectar el cervell.
Xuip xuip.
ESCENARI
Cap cot, ventre eixut, cor ressecat.
Avançà tres passes i es queda mirant de fit a fit a la buidor enfront seu.
El cabell gris, massa canes per a la seva edat. Despentinada, amb ratlla al mig, ni llis ni rissat, recollit amb un tros de cordill brut lligat amb un nus barroer a la nuca.
Si sabessin… hagués pensat, si pogués deslliurar el seu cervell.
Ara no podia pensar, va aprendre ben ràpid a no fer-ho. Tant de bo no s'hagués protegit a si mateixa, tan de bo s'hagués suïcidat. Si ara, pogués pensar, rumiaria això.
En canvi, la seva mirada buida feia parar el temps, feia emmudir als espectadors. Ignorants de la seva tristesa no coneguda per ella mateixa, a punt de travessar el llindar de la bogeria si donava un pas més cap a la seca llibertat que l'esperava.
La mirada buida s'anava desfent, es convertia en mirada desesperada, la seva vida ja havia estat usada massa cops, no volia ser-ne conscient, es va tocar el ventre caigut i sec amb la mà grisa, neta però.
Els records del principi van anar venint. Va resar per desendollar el seu cervell, altre cop.
Només volia dormir, o morir, o el que fos per no començar a pensar.
MEMÒRIA
Tot noies joves, alegres , a voltes, amb mala llet les unes amb les altres, vestides de marró, un marró boscós que contrastava amb les seves converses plenes d'esperança. Nosaltres érem les escollides, el fet de ser escollida era, biuf, una cosa tremenda. La vida on fos que visquéssis es tornava fàcil.
Acabàvem d'entrar, per fi coneixeríem a les altres escollides, érem molt diferents entre nosaltres, altes, baixes, primes, Grasset, rialleres, morrudes, tímides, generoses, rosses, morenes, brunes, delicades, barroeres, urbanes, sofisticades, camperoles...
A partir d'ara érem competència les unes de les altres.
Érem moltes, havíem de conviure i esperar.
FÀBRICA
Una al costat de l'altre, no parlàvem, no teníem res a dir-nos ja, només alletàvem als nostres fills. Eren nostres només mentre els hi donàvem el pit, només paríem nens. Uns nens sans, mot rosats, recordo que hi havia també una noia negre, ella també els va parir rosats. Tots.
No paràvem d'alletar-los, era el temps que podíem estar amb ells, ell mirava, ell em xuclava, jo el mirava, ell em xuclava. Xuip xuip. Era dur, molt i molt dur. Una mà de dona em desenganxava l'infant del pit.
Només podia mirar la mà, tant de temps mirant el nano amb el cap cot, no podia alçar el cap per veure la lladre.
Quan la mà grisa s'enduia el nadó, ja en paria un altre, una altre bebè que instintivament, encara amb la sang enganxada al seu cabell fi, reptava cap al meu pit i s'hi enganxava, xuip xuip.
El concepte temps s'esvaí, es difuminà en una mena de concepte de maternitat mal entès.
Quants en vaig parir i alimentar? On anaven, on se'ls enduien? No podia moure'm d'allà, en tenia un altre per alletar. I era meu, havia nascut de mi, encara lligat a la placenta que em queia cuixes avall, no podia anar a buscar la mà grisa, qui cuidaria aquesta nova vida? Però I el meu bebè?
Al primer li vaig posar nom, al segon ja no, als altres...
Va ser millor desconnectar el cervell.
Xuip xuip.
ESCENARI
Cap cot, ventre eixut, cor ressecat.
diumenge, 17 de gener del 2010
Tokio Blues
Aquesta és la seva banda sonora.
Una delícia de llibre i més amb la gramola al costat.
Us facilito la feina, si no l'heu llegit, aconseguiu els temes i aneu assaborint l'ambient, poc a poc.
(si us baixeu la imatge es pot llegir bé)
dimecres, 13 de maig del 2009
Cold room by DAVID YERLE
http://www.myspace.com/yerle
Conec al musicassu que ha fet aquesta cançó directament així que si ets productor i t'encanta avisa'm!!!
no és genial????? es brutal!!!
COLD ROOM
I'm sorry for wasting one more day
I'm sorry
I'm sorry for having tried and not prevailed
I guess I'll just keep trying
But every hope the morning brings is shattered down when I get here
And numbness overcomes my fear
And I keep staring at the screen
And sometimes I will wonder how to stop the bleeding apathy
I guess there's nothing left for me
But try to hard and fall too deep
The room is colder
The road is over
I'm trying to build a brand new way
And someday I hope to see my work at play
I guess I'm just daydreaming
'Cause every time I try to sail
My doubt will build a mighty wave
To wipe out every scrap of faith that I had buried in my chest
And everytime I try to find
A shred of light behind the blinds
I guess I'm running out of time
To be OK and not just fine
The room is colder
The road is over
I'm sorry for wasting one more day
I'm sorry for having not prevailed
I'm sorry for trying to feel safe
I'm sorry for waking up too late
I'm sorry for having tried and not prevailed
I'm sorry for wasting one more day
Myspace de DAVID YERLE
Deixant de banda que expressa bastant el meu estat apàtic actual... en fi
divendres, 24 d’abril del 2009
idees denses
Hi han quatre tipus d'idees o pensaments:
Les clares,
Les confuses (o no tan clares),
Les que encara no han estat pensades i per tant encara no classificades i
Les que no existeixen tot i que potencialment no podem afirmar la seva no existència.
Les clares tenen classificació interna: errònies i certes.
Les clares errònies poden ser inconegudes i portar mascara de certes i les clares certes poden ser inconegudes i portar mascara d'errònies.
Les idees confuses es mouen entre les dues mascares i poden arribar a clarificar-se (o potser només portar máscara de clares).
Les que encara no han estat pensades: si s'arriben a pensar passaran a formar part de les clares o les confuses. Per altra banda es segur que tard o d'hora haurien de ser pensades per poder formar part (mentrestant) de les no pensades, sinó simplement no existirien.
Poden aparèixer nous ítems que desbaratin qualsevol classificació previa.
Les clares,
Les confuses (o no tan clares),
Les que encara no han estat pensades i per tant encara no classificades i
Les que no existeixen tot i que potencialment no podem afirmar la seva no existència.
Les clares tenen classificació interna: errònies i certes.
Les clares errònies poden ser inconegudes i portar mascara de certes i les clares certes poden ser inconegudes i portar mascara d'errònies.
Les idees confuses es mouen entre les dues mascares i poden arribar a clarificar-se (o potser només portar máscara de clares).
Les que encara no han estat pensades: si s'arriben a pensar passaran a formar part de les clares o les confuses. Per altra banda es segur que tard o d'hora haurien de ser pensades per poder formar part (mentrestant) de les no pensades, sinó simplement no existirien.
Poden aparèixer nous ítems que desbaratin qualsevol classificació previa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)