axons de temps

Esperant la Mercè.

2011-09-24T13:18:00.001+02:00

I plou. Però la baba tindrà el seu regalet. Amb un botó. Paper d'embalar. Cordill i un trosset de paper d'embolicar que van triar les rubies pels meus 40 anys.

no repliquis

2011-02-15T19:06:00.003+01:00

La conclusión de hoy: me he hecho mayor, he madurado.

He aprendido a dar la razón a la gente que quiere tenerla, me he dado cuenta que no replicar es lo mejor para mi salud, más si la razón la tengo yo.
Lo mejor de todo es que puedo continuar pensando que son estúpidos sin que me pudra en mi propia bilis por haber caído en una discusión sin sentido.
Hoy he evitado llegar a casa llena de mala leche contenida, mala leche que inevitablemente sufre la familia. Y estoy muy contenta por ello. Mucho.

La otra se ha quedado con la impresión de;
–mira, se la he colado.
o –fiuuuu, se lo ha tragado.
o –carai que lista soy.
Y yo me he ido más feliz que una perdiz, flipando conmigo misma y orgullosa de mi. Quizás hubiese conseguido que me diera la razón, o que se diese de bruces con su incultura pero ¿que más da? ¿que necesidad hay? ¿quedarme tranquila? Jajaja eso NO lo hubiese conseguido, ¡seguro!

Algo de mierda me ha quedado ya que sinó no lo escribiría, aún así, nada, comparado en cómo hubiese llegado a casa, hecha un basilisco.

No me gusta por la parte en que me doy cuenta que he madurado, eso quiere decir que físicamente ya no crezco, sino que menguo. El crecer por dentro implica cosechar arruguitas y pellejos.

En fin, resignación y canas.

Ya lo decían mis padres, "no repliquis"…

un viejo del siglo XXII

2010-12-17T10:37:00.000+01:00

Un viejo del siglo XXII, eso es lo que tengo entre los brazos.
Esta cosita tierna de mejillas tersas y besables que hace gorgoritos y se ríe cuando le achucho la barriguita de cachorro que tiene…

Ayer, volviendo a casa, me encontré con dos vecinos en la portería, y uno de ellos, en vez de las consabidas frases: —¡oh que monada! —¡que guapo! —¿como se llama? —¡que risueño! etc… soltó: —mira —dirigiéndose a su compañero, que le aguantaba la puerta del ascensor —Ahí tenemos un viejo del siglo XXII.

No oí nada más, me quedé flasheada. Es verdad. No puedo decir nada más que es verdad, y deseo que llegue a viejo lo más feliz que el mundo le permita. Pero esa imagen de mi retoño viejo… cuánta realidad comprimida.

B-16-opi

2010-11-18T11:14:00.000+01:00

Ja fa més d'una setmana que el papa (o bé, Papa, per als més puristes) va ser aquí a Barcelona. Per mi i la meva família, va venir sense pena ni glòria, no en varem ni parlar en cap àpat conjunt. En canvi, per altres va ser important, tant per criticar-la com per defensar-la. Hi ha hagut de tot, tinc amics que han aprofitat per apostatar i altres que em miraven amb ulls esbatanats quan van saber que em vaig empassar tota la missa.
No ho vaig mirar només per la arquitectura (quin bonic temple que tenim, per cert), la pompositat, l'artifici, la litúrgia, no sé que tenen, que fan que em quedi hipnotitzada.
I penso, si jo que avui no crec en déu (o Déu, per als més puristes) i quedo hipnotitzada, com no han de quedar els creients?
Ja ho van muntar bé, ja.
Hi havia moments que les imatges de la tele semblaven un retaule flamenc: els daurats, les vestidures, la quietud... segle XV en ple XXI.
Noteu que parlo només de les imatges, del contingut... em fa una mandra tremenda, es tant obvi...

La religió és l'opi del poble, més ben dit: l'opi dels pobles, si traduïm a en Marx fidelment. I afegeixo: I el Papa la pipa per fumar-lo.

Si en B-16, que no es cap nom de robot, tot i que podríem pensar que si. (B-16 és el Papa que ens ha tocat, Benet XVI, segons el va re-nombrar molt adequadament el presentador Jordi González) Doncs això, si en B-16 hagués anat una mica més lent pels carrers de Barcelona, els seus feligresos pacients que l'esperaven veure passar haguessin estat més contents.
Els cristians catòlics son de bon conformar. Si l'autocar del Barça hagués anat en alguna celebració d'algun títol a 40 km hora, primer: que hi haguessin hagut accidents, segon: els "fans" n'haurien muntat alguna de seria. En canvi la gent que esperava veure en B-16, son fets d'una altra pasta, la il·lusió ho podia tot, està clar que haguessin preferit veure'l més estona, o fins i tot tocar-li la mà. Però amb aquella visió fugissera tenien una lluïssor alegre als ulls.

Increïble, tots tranquils. B-16-opi.

La paraula que anomena l'opi en xinés vol dir (segons la wikipèdia), verí negre. Llàstima no fos blanc el verí, el paral·lelisme papal hagués estat gloriós!

en espera…

2010-11-03T18:02:00.002+01:00

Somni estressant d'embarassada

2010-02-19T13:27:00.006+01:00

ESCENARI

Avançà tres passes i es queda mirant de fit a fit a la buidor enfront seu.

El cabell gris, massa canes per a la seva edat. Despentinada, amb ratlla al mig, ni llis ni rissat, recollit amb un tros de cordill brut lligat amb un nus barroer a la nuca.

Si sabessin… hagués pensat, si pogués deslliurar el seu cervell.

Ara no podia pensar, va aprendre ben ràpid a no fer-ho. Tant de bo no s'hagués protegit a si mateixa, tan de bo s'hagués suïcidat. Si ara, pogués pensar, rumiaria això.

En canvi, la seva mirada buida feia parar el temps, feia emmudir als espectadors. Ignorants de la seva tristesa no coneguda per ella mateixa, a punt de travessar el llindar de la bogeria si donava un pas més cap a la seca llibertat que l'esperava.

La mirada buida s'anava desfent, es convertia en mirada desesperada, la seva vida ja havia estat usada massa cops, no volia ser-ne conscient, es va tocar el ventre caigut i sec amb la mà grisa, neta però.

Els records del principi van anar venint. Va resar per desendollar el seu cervell, altre cop.

Només volia dormir, o morir, o el que fos per no començar a pensar.

MEMÒRIA

Tot noies joves, alegres , a voltes, amb mala llet les unes amb les altres, vestides de marró, un marró boscós que contrastava amb les seves converses plenes d'esperança. Nosaltres érem les escollides, el fet de ser escollida era, biuf, una cosa tremenda. La vida on fos que visquéssis es tornava fàcil.

Acabàvem d'entrar, per fi coneixeríem a les altres escollides, érem molt diferents entre nosaltres, altes, baixes, primes, Grasset, rialleres, morrudes, tímides, generoses, rosses, morenes, brunes, delicades, barroeres, urbanes, sofisticades, camperoles...

A partir d'ara érem competència les unes de les altres.
Érem moltes, havíem de conviure i esperar.

FÀBRICA

Una al costat de l'altre, no parlàvem, no teníem res a dir-nos ja, només alletàvem als nostres fills. Eren nostres només mentre els hi donàvem el pit, només paríem nens. Uns nens sans, mot rosats, recordo que hi havia també una noia negre, ella també els va parir rosats. Tots.

No paràvem d'alletar-los, era el temps que podíem estar amb ells, ell mirava, ell em xuclava, jo el mirava, ell em xuclava. Xuip xuip. Era dur, molt i molt dur. Una mà de dona em desenganxava l'infant del pit.

Només podia mirar la mà, tant de temps mirant el nano amb el cap cot, no podia alçar el cap per veure la lladre.

Quan la mà grisa s'enduia el nadó, ja en paria un altre, una altre bebè que instintivament, encara amb la sang enganxada al seu cabell fi, reptava cap al meu pit i s'hi enganxava, xuip xuip.

El concepte temps s'esvaí, es difuminà en una mena de concepte de maternitat mal entès.

Quants en vaig parir i alimentar? On anaven, on se'ls enduien? No podia moure'm d'allà, en tenia un altre per alletar. I era meu, havia nascut de mi, encara lligat a la placenta que em queia cuixes avall, no podia anar a buscar la mà grisa, qui cuidaria aquesta nova vida? Però I el meu bebè?

Al primer li vaig posar nom, al segon ja no, als altres...

Va ser millor desconnectar el cervell.

Xuip xuip.

ESCENARI

Cap cot, ventre eixut, cor ressecat.

Tokio Blues

2010-01-17T12:29:00.002+01:00

Aquesta és la seva banda sonora.
Una delícia de llibre i més amb la gramola al costat.
Us facilito la feina, si no l'heu llegit, aconseguiu els temes i aneu assaborint l'ambient, poc a poc.
(si us baixeu la imatge es pot llegir bé)

Cold room by DAVID YERLE

2009-05-13T10:45:00.005+02:00

http://www.myspace.com/yerle

Conec al musicassu que ha fet aquesta cançó directament així que si ets productor i t'encanta avisa'm!!!

no és genial????? es brutal!!!

COLD ROOM

I'm sorry for wasting one more day
I'm sorry
I'm sorry for having tried and not prevailed
I guess I'll just keep trying

But every hope the morning brings is shattered down when I get here
And numbness overcomes my fear
And I keep staring at the screen
And sometimes I will wonder how to stop the bleeding apathy
I guess there's nothing left for me
But try to hard and fall too deep

The room is colder
The road is over

I'm trying to build a brand new way
And someday I hope to see my work at play
I guess I'm just daydreaming

'Cause every time I try to sail
My doubt will build a mighty wave
To wipe out every scrap of faith that I had buried in my chest
And everytime I try to find
A shred of light behind the blinds
I guess I'm running out of time
To be OK and not just fine

The room is colder
The road is over

I'm sorry for wasting one more day
I'm sorry for having not prevailed
I'm sorry for trying to feel safe
I'm sorry for waking up too late
I'm sorry for having tried and not prevailed
I'm sorry for wasting one more day

Myspace de DAVID YERLE

Deixant de banda que expressa bastant el meu estat apàtic actual... en fi

idees denses

2009-04-24T13:44:00.004+02:00

Hi han quatre tipus d'idees o pensaments:

Les clares,
Les confuses (o no tan clares),
Les que encara no han estat pensades i per tant encara no classificades i
Les que no existeixen tot i que potencialment no podem afirmar la seva no existència.

Les clares tenen classificació interna: errònies i certes.

Les clares errònies poden ser inconegudes i portar mascara de certes i les clares certes poden ser inconegudes i portar mascara d'errònies.

Les idees confuses es mouen entre les dues mascares i poden arribar a clarificar-se (o potser només portar máscara de clares).

Les que encara no han estat pensades: si s'arriben a pensar passaran a formar part de les clares o les confuses. Per altra banda es segur que tard o d'hora haurien de ser pensades per poder formar part (mentrestant) de les no pensades, sinó simplement no existirien.

Poden aparèixer nous ítems que desbaratin qualsevol classificació previa.

sant jordi

2009-04-23T13:49:00.003+02:00

Esta mañana ninguno de los dos trabajaba, así que hemos ido a dar una vuelta por Paseo de Gracia y La Rambla...
Conclusión primera: mi escote posee ahora un eritema revelador de la solana impresionante que reina hoy en Barcelona.
Antes de llegar a las calles principales ha sido posible hojear libros tranquilamente en las paraditas de las librerías de barrio... una vez en Paseo de Gracia, a medida que la mañana iba pasando, más gente había, buen ambiente, jubilados entreteniendo a los tenderos, escoltas, universitarios, gitanillas... -una rosa? (coño ya veo que vendes rosas, hace falta que me la metas hasta el hipotálamo?) me he ido hostilizando cada vez más con el género humano. Una vez en la rambla (santa mano de mi acompañante que la posaba en mi nuca tapándome el sol), ha sido espantooooosoooo, no hemos visto ni una parada, im po si ble, no quedaba centímetro cuadrado sin ocupar... por cierto a que madres se les ocurre meterse ahí con el coche cito de bebé????? increíble. Hemos consensuado huir y subir hasta casa tranquilamente por la calle pau claris...

twist

2009-04-03T11:20:00.006+02:00

El terra estava tot enganxifós, la fusta ennegrida pels millers de burilles de cigarretes trepitjades fent una mena de twist per apagar-les.
Les sandàlies se li adherien al parquet, al caminar feien un cop al taló quan es desprenien de la fusta.
Ara, ni ho notava, no com els primers dies, que va patir fins que no van endurir-se-li els talons. Mentre no se li obrissin les esquerdes incipients, tot aniria be.

ama de casa

2009-03-31T18:46:00.000+02:00

Estando en el paro estos días aprovecho para sacar brillo a rincones insospechados de mi casa, conecto la radio y la mañana me vuela de tal manera que cuándo llega la hora de comer me doy cuenta que no tengo nada preparado y lo que es peor, no tengo víveres suficientes o suficientemente descongelados para prepararlos de manera ingerible.
No acabo de organizarme bien.
Hoy por ejemplo me he sumergido en las racletas que separan el parket de los embaldosado del baño o de las habitaciones... Uau! cuánta mierda escondía...Ahora relucen de tal manera que una de dos o tropezaremos para no pisarlas o nos ponemos gafas de sol...

camaca vader

2009-03-26T12:11:00.003+01:00

Soy optimista por naturaleza.

Reflexiono sobre la muerte, mi muerte, ¿relativizo suficiente?Supongo que también esto forma parte de la crisis de los próximos 40..., da igual, aquí estoy,imaginándo si tendré la entereza que intuyo poseer o si seré una enferma horrible de tratar.

Me atraen los temas inevitables que ningún optimista puede saltarse.

Me atrae el lado oscuro!

camaca vader

2009-03-26T12:11:00.002+01:00

Soy optimista por naturaleza.

Reflexiono sobre la muerte, mi muerte, ¿relativizo suficiente?
Supongo que también esto forma parte de la crisis de los próximos 40..., da igual, aquí estoy,imaginándo si tendré la entereza que intuyo poseer o si seré una enferma horrible de tratar.

Me atraen los temas inevitables que ningún optimista puede saltarse.
Me atrae el lado oscuro!

somriure explicable després d'anar en autobús

2009-03-03T18:31:00.002+01:00

Situació: Dreta, dins de l'autobús ple.
Objectiu: Anar a dinar amb uns vells amics. Ens veiem poc, un o dos cops a l'any, però val la pena.
Estat d'ànim: Pseee.
Situació: Escoltant Manel.
Estat d'ànim: In crescendo, més contenta.
Situació: Ningú riu, ni un somriure. Però no ho puc evitar, la cadència de la música provoca que em floreixi un somriure als ulls. Ningú somriu, ningú mira a ningú més de dos segons seguits.
Estat dànim: A mida que somric corregeixo la postura corporal, més segura em sento, més contenta estic.
Situació: Segueixo dreta dins l'autobús, tot i que ja podria seure. Un senyor gran em mira i somriu, manté la mirada els dos segons permesos, acota el cap i quan l'aixeca per mirar a una altra banda segueix amb el somriure als ulls.
Estat d'ànim: Eufòria al haver aconseguit un somriure que abans no hi era. Repico els dits a la barra grisa tot seguint el ritme de pla quinquenal.
Situació: Encara menys gent a dins l'autobús, és un trajecte llarg. Segueixo dreta mentres observo. El senyor gran segueix amb cara divertida. Me n'adono que a una dona (recién sortida de la perruqueria) abans seriosa ara li brillen els ulls.
1a Conclusió (cursi però eficient): Somriu encara que no tinguis perquè, un punt o dos de més bon humor s'aconsegueix.
2a Conclusió (que els Manel em deixen segur): A vegades ens en sortim.
Situació: Al restaurant on hem quedat esperant tota il·lusionada als vells amics, sola en una taula de 6, escrivint amb el cap abaixat i un somriure explicable als llavis.

trobada d'innocents

2009-02-16T11:33:00.003+01:00

Per enésima vegada, justifico, espero el millor dels altres i m'anomenen innocent.
Quan rebo el que no se m'hagués mai acudit esperar, per que no m'hi cap al cap, per que jo mai no ho faria... La consequència primera i no per això menys dolorosa: DECEPCIÓ.

Sé que en som uns quants d'aquesta mena, només es questió de trobar-nos.

High School Musical al galliner

2009-01-30T10:28:00.007+01:00

Que tal el musical ahir? Aquesta ha estat la pregunta.
Buah! un desastre, m'estic plantejant de fer un post lapidatori (que no lapidari)–ha estat la meva resposta.
Aqui está doncs.

M'encanten els musicals, de fet m'apassionen. N'he escoltat molts i n'he anat a veure menys dels que voldria. Si pogués faria un viatge mensual a Broadway.

Feta la introducció, anem a la teca. Ahir varem anar tots tres més la meva neboda a veure High School Musical al Tívoli. Al meu príncep li encanta. Com eren unes entrades que ens van tocar per sorteig vam anar a parar a l'anfiteatre. No me'n queixo, he anat a altres musicals al galliner i et fan vibrar igual, es clar que no es pot comparar amb estar a la setena fila de la platea, però l'art arriba a tot el teatre i sinó aquestes entrades ni les vendrien. El galliner està a 34 euros, si no recordo malament, així que si pagues (que ja sé que no és el nostre cas) vols vibrar, com a mínim, no?Doncs de vibrar res de res, la primera part va ser un autentic desastre, pocs actors se'n salven, uns per sobre actuats i altres per inexistència total d'expressivitat. Els números musicals tampoc milloraven el tema, deixant de banda la acústica malvada a l'anfiteatre. Si els actors parlaven o cantaven de manera continguda, no vocalitzaven prou, a part de que no arribaven prous decibels fins on estàvem nosaltres. Si cridaven, (per que cridaven, no cantaven) era d'ensurt i et trencava la poca màgia que s'hagués pogut crear mentre feien pianissimos.

Els duos sonaven una mica millor, suposo que els havien pogut assajar més, o se'ls veia un pel més segurs, però quan tota la companyia cantava no hi havia manera d'endevinar que dimonis vocalitzaven, no anaven a una, les veus no s'empastaven, en fi un desastre.
Després a la segona part va sonar i es va veure una mica millor, potser nosaltres ja estàvem habituats als esgarips i ja vam pillar el to, potser els actors es van treure els nervis de sobre o potser el soroll de les bosses de crispetes comprades durant l'entreacte pels progenitors als seus fills ja ens van distreure del tot (hauria d'estar prohibit vendre crispetes al teatre i més en bosses de plàstic impossibles d'insonoritzar). Tot i així l'espectacle seguia sense transmetre prou entusiasme ni sentiment fins al número final on semblava tot molt més preparat i amb més ganes.

Els decorats molt bens pensats, senzills i dinàmics. Els músics correctes. La única actriu que em va agradar tant per veu com per actuació, es la que feia de Taylor, es diu Mireia Maken y no la vull incloure en aquesta lapidació, ho va fer molt bé.

La cara d'emocionat del meu príncep i la seva cosina, valia totes les pessetes (els euros).Quan vaig passar d'intentar gaudir de l'espectacle a gaudir de la il·lusió dels nens ja va valdre la pena aguantar allò.--A que és guaísssssim mami?--Oi tant, petitó!

la mà de la xire

2009-01-22T20:51:00.002+01:00

Alcalà de Henares, allà estàvem.

heart versus brain

2009-01-14T16:35:00.002+01:00

Fiestas navideñas: ALCOHOL versus HALCÓN MILENARIO

2009-01-09T10:47:00.005+01:00

Me costaba captar tu balbuceante monólogo.
Vamos hombre, aguantárte las divagaciones de borracha, darte la razón en temas que estoy completamente en desacuerdo, para no entrar en conflictos teniendo en cuenta que estás con la mente perjudicada por los espiritosos para luego sentirme insultada.
Si, soy de otro planeta, ¿te jode? Pues te jodes. ¿Soy corta? Pues vale.
Aplaudí cuándo dijiste que no hablabas más conmigo (¿hablar? ¡Eso era un soliloquio!)
La cagué, no soporto que me prejuzguen y saquen conclusiones de mi manera de pensar o actuar por las putas apariencias. En ese momento mientras aplaudía tu decisión perdí la paciencia y el control.
Y de eso pasamos a que tu con gente superior no hablas. Estupendo.
Si fuese superior, entendería que estás etílica en grado irrespetuoso (teniendo en cuenta la situación: comida familiar, niños, preparado con amor por los anfitriones... No digo que no nos pongamos alegres, un punto o dos de alcohol son hasta recomendables), pero ya no pude más y hubo un momento que dejé de darte la razón (craso error). Si fuese superior, más que cabrearme me darías pena.
Y aún me dura la rabia contra ti, ya no me caes bien.
Nota mental: Si vuelvo a entrar sobria en una situación con gente entrompada que me cae bien, tengo que huir.

Regalazo sorpresón: ¡¡¡¡¡El Halcón Milenario con cinco mil tropecientas piezas de lego!!!!!
(halcón mágico según mi cuñada, jijiji sacrilegioooooo)
A compartir con mi recién reconciliado hermano.
Es de esas frikadas indecentemente caras que no nos podemos permitir y que sólo los locos de los reyes pueden regalarte (merci baba).
Ni mi hermano ni yo nos lo hubiésemos comprado.
Supongo que los dos preferiríamos montarlo solos, enfrentarnos al macro puzzle cada uno en soledad, tu mente contra el reto.
Ni me lo planteo ni creo que mi hermano lo haga, por respeto mutuo, por respeto a mamá. Por que también es otro tipo de reto. Y por que para mí será cómo celebrar que ¡Somos hermanos otra vez!

un ex company i les meves cartes 2006

2008-12-22T15:48:00.006+01:00

Cada vegada que obre la boca, tindria mitjans per contestar-li, pot semblar culte, de fet, és el que vol semblar, però la seva prepotència i ganes d'humiliar als altres, el perden.
Diu que no suporta els hipòcrites, almenys en això és coherent. Tampoc ho és, per tant no fa el paperot. Tot i que no fa que l'aprecii més.
És infantil, fa mal per que és cruel i li així li puja l'autoestima. Ha de demostrar que és el millor en el que sigui. Només ell es important.
Segurament es deurien burlar del seu quequeig quan era petit.
Fa servir la indiferència contra mi, fa seva la frase prou coneguda per tots...
La seva presència m'influencia i no actuo amb total llibertat. Voldria ser prou forta com per que no m'afectessin segons quines actituds humanes.
Diria que tinc una bona carta. Usa una indiferència forçada i ell no sap que jo ho se, així que la meva actitud de no afectar-me el seu despreci, és bona. No l'ataco amb la mateixa moneda i això el sobta, no li queden més collons que contestar-me quan li pregunto al moment adequat.
Existira algú capaç de superar la necessitat de ser ben considerat pels altres? De no patir aquest esclavatge?
Camina com si anés a cavall, o potser millor... com si fos un cavall. Mirant a tothom per sobre de l'espatlla. Insegur, Infantil, Immadur, Quec. Mal educat, sobretot mal educat amb fums de ser el millor ensenyat.
Estic en re ordenament intern per sobreviure, creant carcasses noves adequades al nou entorn hostil.
Em surt la meva nena petita que s'agobia per la poca empatia que es crea amb el tartamut. Així que la deixo escriure per que es deslliuri.
La gent és bona i generosa: meeeec wrong! el lliri que tinc a la mà em mira encuriosit.
Haig d'actuar com ell per no ser devorada? Guardo les cartes pel moment oportú, cosa completament contrària a la meva filosofia.

Vista enrere, no vaig guardar cap carta, la cosa va seguir igual i jo simplement ho vomitava tot al black blok amb la meva ploma.

mirant enrera

2008-12-18T15:16:00.003+01:00

Tan sols vull que estiguis bé,
tant que em fa mal,
tant que cicatritzo a l'instant,
tant que m'incapacito,
em minva l'orgull.

punxades al pit per una abraçada teva,
t'enyoro només saber que marxes,
vull lligar-me a tu.
t'allibero per estimar-me,

gest,
esperar...
com costa esperar...
assedegada
esperant l'oasi que no arriba,

no arriba si no s'hi camina...

050802

no tenyir-se (o sí?)

2008-12-10T11:29:00.004+01:00

Potser si que em miraria al mirall i m'agradaria més el que hi veig.
Però les meves canes son així: meves.
Si les amago semblaré més jove, però no tant meva, més estranya.
Val la pena sacrificar l'adaptació psicològica natural al envellir, per semblar més jove?
En reunions d'amics i coneguts d'aproximadament la meva edat observo que quasi tothom es tenyeix i començo a trobar-me sola. Només acompanyada de les meves canes.
I és aquesta solitud la que em fa reflexionar sobre la possible tintura capil·lar.
He decidit no traspassar aquesta ratlla cromàtica.
Seguiré adaptant-me a la mort castanya i a la proliferació massiva de les MEVES canes.
Adéu castany claret.
Hola canes blanques.
(No són blanques! tot i que les veiem més clares, no tenen color, igual que el pél dels óssos polars. Si visqués envoltada de neu, ho veuria millor? NO!!! Tindria cataractes molt abans del que tocaria, de fet, posats a triar, prefereixo criar les canes molt abans del que tocaria)

regalets per les nenes

2008-11-25T11:45:00.002+01:00

No hi ha res com tenir temps per fer uns embolcalls "estupendos"

la soledad del que ni siquiera se tiene a sí mismo

2008-10-07T11:30:00.002+02:00

Por cómo me siento, por que lo estoy leyendo, porque todo converge...

Esta mañana estuve hablando con dos miembros del Directorio. Cosas sin mayor importancia, pero que alcanzaron, sin embargo, para hacerme entender que siente por mí un amable, comprensivo desprecio. Imagino que ellos, cuando se repantigan en los mullidos sillones de la sala de Directorio, se deben sentir casi omnipotentes, por lo menos tan cerca del Olimpo como puede llegar a sentirse un alma sórdida y oscura. Han llegado al máximo. Para un futbolista, el máximo significa llegar un día a integrar el combinado nacional; para un místico, comunicarse alguna vez con su Dios; para un sentimental, hallar en alguna ocasión en otro ser el verdadero eco de sus sentimientos. Para esta pobre gente, en cambio, el máximo es llegar a sentarse en los butacones directoriales, experimentar la sensación (que para otros sería tan incómoda) de que algunos destinos están en sus manos, hacerse la ilusión de que resuelven, de que disponen, de que son alguien. Hoy, sin embargo, cuando yo los miraba, no podía hallarles en la cara de Alguien sino de Algo. Me parecen Cosas, no Personas. Pero, ¿qué les pareceré yo? Un imbécil, un incapaz, o una piltrafa que se atrevió a rechazar una oferta del Olimpo. Una vez, hace muchos años, le oí decir al más viejo de ellos: "El gran error de algunos hombres de comercio es tratar a sus empleados como a si fueran seres humanos." Nunca me olvidé ni me olvidaré de esa frasecita, sencillamente porque no la puedo perdonar. No sólo en mi nombre, sino en nombre de todo el género humano. Ahora siento la fuerte tentación de dar vuelta la frase y pensar: "El gran error de algunos empleados es tratar a sus patrones como si fueran personas." Pero me resisto a esa tentación. Son personas. No lo parecen, pero son. Y personas dignas de una odiosa piedad, de las más infamante de las piedades, porque la verdad es que se forman una cáscara de orgullo, un repugnante empaque, una sólida hipocresía, pero en el fondo son huecos. Asquerosos y huecos. Y padecen la más horrible variante de la soledad: la soledad del que ni siquiera se tiene a sí mismo.

Mario Benedetti |"La tregua"

art sintu shoes

2008-10-03T13:25:00.002+02:00

Les meves sabates noves... Iuhuuu!!

els ingenus 90

2008-09-20T15:31:00.006+02:00

Ouoooo, mireu mireu que he trobat, amagat en una capsa de rampoines varies, quines perles impreses en paper continu de forats en una impressora d'aquelles d'agulles (quin soroooll).
Existeix la generositat entesa com a tal? O És només una abstracció imaginaria per a poder suportar sense càrrecs de consciència (qui encara sigui capaç de tenir-ne) la societat on vivim? A veure, quan algú fa un favor desinteressat, ho fa perquè de veritat li surt així?, per sentir-se millor? perquè en té ganes? perquè l'altre li doni les gràcies? perquè l'altre tingui un bon feeling amb ell?
Joder, als meus 20 anys ja hauria d'haver llegit a Nietzsche, oi?

Ah calla, espera que n'hi ha més d'aquest tema, devia ser l'època quan a filosofia varem estudiar-lo:
No existeix la generositat pura sota cap concepte, tot el que fem per als altres ho fem per a nosaltres mateixos, Actuem provocant la felicitat o el benestar de l'altre per a sentir aquest benestar en nosaltres. Necessitem de la felicitat de l'altre per poder ser feliços i així mateix es tradueix en l'amor.
"Estupendu"

N'hi ha més, jijiji:
La intimitat del fet d'escriure; si estic sola en sóc capaç, en canvi no em surt res de bo quan tinc gent al costat.
Uuau quanta inseguretat.

I seguia reflexionant sobre l'escriptura:
Els resultats depenen del medi d'on surten. Independentment que vulguis un mateix resultat si l'entorn És canviant el resultat també. (...)
Obvi i aplicable a un munt de conceptes.

Aquest trosset m'ha encantat:
(...) M'acaben de treure del bar de la facultat. han tancat el bar i van a netejar-lo. No perquè m'hagi portat malament i ara em treguin. (ho explico perquè és la sensació que dóna si no ho remarco).
Ara començaré a llegir el que he escrit fins ara a veure que tal.Ho acabo de llegir i aquesta frase del final sobra. (em dóna aquesta sensació, però ho deixaré perquè s'entengui el que ara hi acabo d'escriure).
He fet un altre "tachon". Ho poso per què quan ho passi a net en quedi constància malgrat no es vegi. (...)

Veieu que be? escriptura en temps real: això passa això escric. Suposeu que no estava fent campana per fer aquests experiments "paraulístics"? Ingenus. Coses pitjors he fet quan no anava a classe.

Mireia

2008-09-17T10:40:00.003+02:00

Ja ho veus, aquest és un dibuix fet el 1998, just quan tu ja eres responsable dels teus actes, podies votar i veure pelis prohibides.
És un dibuix que porta uns quants anys anant sempre amb mi, a cada trasllat (en porto 5 ja), guardat amb cura en una de les meves enormes carpetes de dibuix.
No l'he penjat mai a cap de les cases on he viscut. No era per a mi. Potser per que està suggestionat per una foto publicitària d'una roba interior de marca o d'un perfum "xic" (ara per variar no me'n recordo) i a mi aquestes coses no em van gaire, ja ho saps. Però el resultat m'agradava i m'agrada molt, així que no el penjava a casa però tampoc el podia llençar ni donar a qualsevol.
Normalment deixo triar entre diferents dibuixos escollits, però aquest cop no.
Ara que marxes, ara que sé que és per a tu, ho tinc clar.
Et dono un tros petit de mi.
SORT SALUT, PELES i un petó.

un tresor de record

2008-08-28T15:12:00.007+02:00

Bany a una platja de la Gran Camarga entre els dos braços del Roine.
Molt després de caminar unes tres hores amb una merda de mapa mal girbat com a guia i espiadimonis vermells com a companys de patejada.

Ha estat un dels plaers més grans que he experimentat, per inesperat, per hippy, per que va ser com un premi després de patir caminant kilòmetres i kilòmetres que jo diria més llargs que els ordinaris.
Al final varem passar olímpicament del plànol i del camí marcat, per fer drecera sobre una sorra dura a la superfície però tova al recolzar-hi el peu, tot un suplici per les cames. Això sí, envoltats de flamencs roses que enfonsaven el cap a la llacuna passant de nosaltres.
La crosta de la sorra era preciosa, amb petits sortints i entrants formats pel vent, com una mena de desert en miniatura, i fins i tot amb petites flors de sal.
Quan miràvem l'horitzó eren quadres d'en Rothko, hi havia moments que només veiem sorra, lluuuuny el mar i bandes de terra i altres de sal fent contrast.
Un pas rera l'altre:
1• apretem la sorra amb la sola
2• crec, es trenca la crosta
3• el peu de sobte s'enfonsa uns dos o tres dits
4• amunt, amunt, costa treure'l
5• tornar al punt 1 amb l'altre peu
Per fi vàrem descalçar-nos notant la gelor de l'anada i vinguda de les onades calmes entre els dits dels peus cansats. Ens vàrem mirar i ... vinga! a treure'ns de sobre la cantimplora amb un "clonc" de mig plena (encara en quedava , després havíem de tornar, en vam fer una bona administració), la motxilla, la càmera, la roba suada, les ulleres i ho vàrem deixar tot en un petit munt endreçat al costat d'un tronc mig enfonsat en la sorra, per capbussar-nos com dos nens petits.
D'aquella sensació de llibertat, de comunió total amb l'entorn, d'estar amb qui jo vull on jo vull i com jo vull n'he fet un tresor de record.

parant taula amb benito lertxundi & euskadiko orkestra sinfonikoa

2008-08-26T11:43:00.003+02:00

Música que em fa mirar enrere.
La mà a sobre al front com si fos una visera i els ulls mig aclucats.
El dia de reis, quan el papà encara vivia, l'any que tocava fer el dinar amb tota la família a casa.
La mamà més o menys ens organitzava.
El papà remugava.
Ens recordo de 21 botons amb el CD d'en Benito Lerxundi i el cloc cloc dels talons de les sabates de mudar com a rerefons.
El papà i jo posàvem la taula, primer l'hule, després unes tovalles vermelles amb dibuixos nadalencs de fulles i fruits de grèvol i el centre blanc amb més motius nadalencs. Preparàvem taula per uns 20 no ho sé, era una bona entaulada.
Trèiem les copes de cristall de les caixes de cartró, revisant que totes estiguessin netes i brillants, la vaixella bona, els coberts de plata i el joc de cafè preparat.
Encara que no ho recordo tot amb exactitud, tots fèiem alguna cosa, el mitjà potser estava amb el termo al bar de baix a buscar el cafè i la petita ajudant a la mamà.
Jo tallava un dels pernils que li havien regalat al papà en algún dels lots, sempre triàvem el més bo. Era difícil no picar abans que la família anés gotejant.
Alguna espelma sobre la taula, cadascú amb el seu panet, la casa engalanada, l'àvia fent clinc clinc amb el seu tremolor i la seva polsera d'or, feia goig de veure.
Però de fet això ja és una altra història, la música només sonava durant el ritus de parar la taula.

Mucha

2008-07-07T10:27:00.005+02:00

Clar de Lluna, 1902
Estudi per a la sèrie de quatre panells decoratius "La Lluna i els Estels" ©Mucha Trust

Alphonse Mucha 1860-1939
SEDUCCIÓ MODERNITAT I UTOPÍA
Al CaixaForum de Madrid, fins avui que ha arribat a Barcelona, Aneu-hi si podeu. Un desplegament de la sensibilitat i la sensualitat modernista. Una joia per als ulls i l'ànima (o el que sigui que fa que se'ns posi la pell de gallina, obviant el fred).

Bea e Iván o ya no más

2008-05-21T12:53:00.003+02:00

Durmió muy poco, no recordaba cuánto, supuso que unas tres horas.
Se levantó fatal consigo misma, con la boca pastosa. No se duchó, no llegaría a coger el tren a tiempo. Aunque hubiese debido hacerlo para dejar de sentirse guarra. No lo hizo; pilló su cuerpo, su sudoración, su aliento a alcohol y a tabaco rancio, sus ojeras y su bolso confiando que el desodorante y el mini enjuague bucal estuviesen en él.
Salió corriendo y se peinó cómo pudo el el ascensor. Casi se tragó el el enjuague mientras corría por las baldosas azules, escupió en las plantas de la portería. Se puso el desodorante andando estilo marcha por la calle y luego corrió hacia la estación.
Llegó a tiempo, se coló en el vagón, directa al piso de arriba ya que increíblemente había menos gente y no quería a nadie cerca de ella.
No estaba bien consigo misma, la noche anterior salió, aunque no recordaba mucho, lo justo para saber que mejor haberse quedado en casa, sabiendo de antemano que al día siguiente había quedado temprano con Iván.
Hacía cómo un año que no se veían. Le dolía el tiempo, los separaba. Puto tiempo. Habían sido inseparables. Tenían el mismo sentido del humor que nadie más compartía. Juntos, se sentían poderosos, un poder que los marginaba del resto, nadie los quería a su lado. Los envidiaban, los envidiaban a lo grande, con caja alta.
En el vagón, mirando sin ver los graffiti acelerando a su derecha, Bea tenía ganas de verle. Se sentía avergonzada de la noche anterior. Con terror a su inseguridad agravada por la falta de agua y jabón. Fea y con la insultante capacidad de despertar lujuria en tipos repugnantes. Sucia. Frágil. Esperanzada.
Ella ya sabía qué pasaría, ya conocía el resultado de su encuentro. Por eso se sentía tan mal y en su cabeza burbujeaban sentimientos enfrentados a su inseguridad como base.
Iván fué a buscarla a la estación. En bici, una bicicleta negra y gris reluciente que luego llevaría a su lado libre. Bea se comparó con la bicicleta y no ganó. Callejearon los tres camino de una granja encantadora con paredes de piedra vista y arcos de masía antigua, para que ella pudiese desayunar.
—Café con leche y cruasán— Barboteó Bea.
—Zumo de naranja— Pidió él. Obviamente, Iván había desayunado, había tenido tiempo de ducharse y calzarse esas sandalias tan divinas que llevaba.
Bea quería huir. Se zampó muy dignamente su desayuno europeo.
Iván olía bien, sonreía, se le veía feliz. Super feliz si lo comparaba con ella. Punto. Todo se desmoronó.
A él se le veía feliz pero distante. No esperaba encontrarse con una Bea tan desastre humano como ella se sentía. La Bea que él recordaba era segura de si misma, limpia, siempre con una sonrisa preparada.
Educadamente le mostró su piso, una monada de ático con vistas al mar, mesa de teca en la terraza entre dos palmerotes enormes. Encendió la tele y le enseñó el canal 24 horas de Gran Hermano e intentaron reírse como antes.
Tomaron una caña en su terraza. Bea obligó a su garganta a deglutir en contra de los designios de su estómago.
Entonces dijo que la veía vieja.
Silencio.
La acompañó jovialmente a la estación.
Bea Lloró en el vagón, lloró sin mirar los graffiti acelerando a su izquierda.

Graffiti Animat

2008-05-15T18:38:00.003+02:00

NO he pogut treure ulls de la pantalla, es impressionant... quant de temps haurà necessitat?
La part fractal es digne d'estudi.
Tre men do, mireu i jutgeu.

my paper mind

2008-04-20T12:16:00.001+02:00

Una animacio curiosa feta amb papers retallats colocats un al darrera de l'altre... un curro.

Com es va fer i alguna cosa mes a la seva web

http://www.javanivey.com/my_paper_mind.html

primavera

2008-04-16T16:11:00.002+02:00

Mig estimat pou de moments meu, et tinc abandonat.
La història de sempre: les prioritats del present.
No em vull quedar desprotegida per les responsabilitats i el temps, però es així.
Estic canviant de pàgina i es prou feixuga, obstaculitza normalitats precedents que voldria mantenir.
Mig t'espero, per tant el mateix vull de tu.
Odio la pimavera, entre altres coses… se'm cau el pél.

crocs sintu shoes

2008-04-13T21:48:00.000+02:00

Gràcies bubu!!!!

objectiu

2008-03-16T20:18:00.001+01:00

La meva rutina diària a l'hora d'esmorzar: La Vanguardia, entrepanet i el café amb llet natural en got amb sucre de canya. Avui no ha estat com sempre: A la taula del costat esmorzaven tres o quatre persones vestides amb traje i corbata, anaven parlant molt deshinibits, com si no hi haguérs ningú més al bar, de potencials, clients, capacitats, economíes, vendes, intervencions, consums, normalitats, … Un d'ells s'aixeca, paga i es despedeix dels altres dient: –A veure a qui puc enganyar avui.
Maco, maco.

puertas y demás aberturas

2008-02-21T13:23:00.002+01:00

Lo que debería contemplarse cómo Puerta a la Esperanza muta a tus ojos cómo Portazo a la Esperanza.
Ten en cuenta la falsa mutación (sigue siendo Puerta a la Esperanza).
Aunque… para qué te digo nada, no la disfrutarás hasta después de tu propia metamorfosis.

P.S. cámbiese Esperanza por cualquier cosa que positiva y cámbiese Puerta por cualquier abertura, consecuentemente portazo también. Si, si cualquiera.

piscina

2008-02-06T10:18:00.000+01:00

Inclino la cabeza hacia arriba.
Cierro los ojos. No, decidida, los abro y miro el techo, plafones de corcho hilado entre regletas de aluminio oscurecido.
El agua atemperada me mece.
Oigo la música sin sentirla, y oigo las salpicaduras de los que van nadando. Desconecto mis oídos. Sólo soy, pequeñita de nuevo, flotando en el agua. Logro ser la misma, sólo por un momento aunque la falta de inseguridad me impide la regresión total.
Sólo es un instante diminuto suficiente para sentirme niña de nuevo.
Precioso, sin deprimencias.
Soy adulta.

honestidad

2008-01-30T13:05:00.000+01:00

Hoy he leído en La Vanguardia el suicidio de un banquero acojonado. Después de dos años de estafar un porrón de euros. Suicidio realizado tras darse cuenta que estaban a punto de pillarlo.
"Felizmente" casado y padre de dos hijos.
¿Felizmente? Dejadme dudarlo.
Vale, de acuerdo, vida regalada, dinero que ayuda a enmascarar desgracias más o menos nimias…
Y súmale el orgullo de lograr algo prohibido sin que nadie se percate y encima sacarle provecho al asunto. (si, si, inocentes del mundo, hay gente así)
¡que viva la honestidad!
No tendré jamás un porrón de euros (ni los conocimientos para poder estafarlos) a no ser que tenga suerte (cosa que dudo, ya que tampoco juego a la lotería).
Y… si, llegare a vieja, si dios o el destino o lo que sea quiere, con mis pequeños y grandes problemas cotidianos, mi família y mi honestidad.

vital

2008-01-29T12:59:00.000+01:00

oportunitats
opcions
tries difícils
tries fàcils que resulten equivocades al cap dels anys
camins incontables que rauen en un únic sender
o disfrutes del paisatge que has cultivat i fet crèixer o no deixarás mai de plorar.

circoripopolo goes airtistique

2008-01-22T21:26:00.000+01:00

...no maximices después de pinchar en la dirección web
kixx
Gracias a Joan

nadie

2008-01-14T10:16:00.000+01:00

Mentiras, mentiras y más mentiras.
Resulta que tuvo suerte en la vida, dejó de ser un don Nadie hijo de un don Nadie cuándo don Nadie padre empezó a ganar dinero casi sin darse cuenta.
Don Nadie padre aún mantiene un poco de dignidad, pero a don Nadie hijo, el florecimiento económico le pilló en pleno apogeo hormonal. Resultado: un gallito prepotente suponemos que impotente. Con un lema: soy lo que tengo. Lema que deriva de manera lógica a: si tu no tienes nada, no eres nada.
Gente así presupongo que hay a montones, hasta hoy tengo suerte, no he conocido a Nadie.

yo creía en dios

2007-12-15T13:43:00.000+01:00

Yo creía en Dios.
Creo en la magia.
Trucos mágicos que sé que están ahí, que parecen efectos imposibles.
Lo que miro tiene que ser físicamente posible, aunque mi cerebro no procese la información por entero, uno sabe que lo que hay es puramente ilusión creada por el mago/a.
Quizás disfruto más con eso, con saber que no es posible lo que ven mis ojos y que racionalmente sé que tiene que ser factible.
Desgañito mis neuronas para ver el truco, pero no hay manera, el ilusionismo es perfecto y por tanto maravilloso.
¿Porque hay gente que cree en dios? es el mismo principio mágico, ¿porque buscar razones a algo que sabemos no podemos comprender por entero?
Aunque todo sea físicamente posible, aún hay socavones (nada que ver con los de madalenita alvarez con minúsculas) en el conocimiento teórico. Van saliendo nuevas teorías que apuntan nuevos interrogantes, ok, es un topicazo, pero es cierto.
Se racionaliza "mistificando" lo que nuestras neuronas no conectan.Sí, es una salida, pero no me satisface.
Y, repito, yo creía en Dios con mayúsculas. Y creo en la magia.

art en cartró

2007-12-04T12:18:00.000+01:00

Un artista en la manipulació del cartró, feu un cop d'ull a la web, és sorprenent: Chris Gilmour

petó

2007-11-30T14:01:00.000+01:00

Balcons barcelonins de caire antic, amb el ferro forjat enreixant-los.
L'un d'estil modernista primerenc, enrampant-se uns barrots amb els altres.
L'altre més neoclàssic, sencill, però, de pis principal, amb volutes als extrems.
L'un a la banda muntanya, l'altre a la banda mar.
No exagerarem, no es tocaven, tot i que si dues persones s'arrepengessin a a la barana tensant els braços i estiressin el cap amb bona voluntat, podríen arribar a fer-se un petó.

hema online winkelen

2007-11-28T16:46:00.000+01:00

espereu que es carregui i uns segons més...
impressionant, els nous catàlegs virtuals!

Mireu-lo

Merci a la Silvia que m'ho ha enviat.

animator vs animation

2007-11-28T16:05:00.000+01:00

see it!

Artist's comments:
An animator faces his own animation in deadly combat. The battlefield? The Flash interface itself.
A stick figure is created by an animator with the intent to torture. The stick figure drawn by the animator will be using everything he can find - the brush tool, the eraser tool - to get back at his tormentor. It's resourcefulness versus power. Who will win? You can find out yourself.

This took three long months.. i think it's worth it.

realistich vs abstract

2007-11-22T17:44:00.000+01:00

15 dibuixos fets amb lletres per Thomas Broome. Una deliciosa visita visual: Modern Mantra
No és una idea original, però el resultat m'agrada.

la Lupe i en Bruno

2007-11-21T15:57:00.000+01:00

La Lupe vol en Bruno. En Bruno no vol la Lupe. Una història de passions incontrolades, d'amors impossibles, de… Bé, més aviat simplement i únicament la història de la Lupe i d'en Bruno.
Barcelona 5.30 m. Animació amb ninots. Stop-motion. 35 mm. Color. 2005
Marc Riba y Anna Solanas
Val la pena que hi feu un cop d'ull al curt sencer.
Sembla que ara en faran la pel·licula. N'estarem al cas!

camaca

2007-11-16T16:46:00.000+01:00

Vaig nèixer bufona i a Barcelona. Que hi farem, és així. Amb el temps la bufonesa va anar esvaint-se, per deixar pas a la terrible adolescència on no hi havia manera de veure's amb cap mena de gràcia, cosa que solucionava refugiant-me en els llibres. Ara la cosa ha milorat molt. Tot i que no he tornat mai a ser la nena maca de rinxols d'or, no m'enganyo, però, ara per ara diría que s'ha repartit la bufonesa per dins i per fora. I segueixo llegint a Barcelona.

porta

2007-11-12T19:03:00.000+01:00

Tres centéssimes abans que el martellet colpís la campaneta del timbre, fent-la dringar, obrí la porta de casa, d'esma, aplicant una lògica rigorosa: les portes no ensenyen el que hi al darrera sense aplicar força al canell per accionar el pany i despertar-ne el mecanisme.
No hagués calgut.
Amb el sotrac que va esbotzar-li el crani, la porta s´hagues obert.
051101

destripacloacas

2007-11-11T01:28:00.000+01:00

Destripacloacas me saltó al oído hace una semana, volviendo del trabajo, conduciendo inmersa en el acordeón de semáforos, con la radio encendida, como siempre. Ese día cambié de emisora, no me preguntéis por qué, ni cuál. De eso hace ya una semana y ha pasado suficiente tiempo cómo para que mi memoria selectiva haya actuado. El programa era un acalorado debate sobre política, creo, con algunos contertulios imitando a personajes famosos, parecía divertido. No, no sé si era divertido, no sé de que hablaban, no sé de que se reían, sólo sé que oí la palabra destripacloacas dirigida como insulto jocoso a algún personajillo que debería estar en la cresta de la ola hace una semana, pero vete a saber hoy. Destripacloacas aún resuena en mis oídos.
Destripacloacas, hermosa palabra.

light my candle

2007-11-08T18:41:00.000+01:00

(…) he is interrupted by a beautiful stranger from downstairs, Mimi. Mimi needs a match, her electricity is down too. She and Roger are instantly drawn to each other, but Roger resists. Mimi, she recognizes, is a junkie.

(Roger) What'd you forget?
(Mimi) Got a light?
(Roger) I know you? -- You're -- You're shivering
(Mimi) It's nothing They turned off my heat And I'm just a little Weak on my feet Would you light my candle? What are you staring at?
(Roger) Nothing Your hair in the moonlight You look familiar Can you make it?
(Mimi) Just haven't eaten much today At least the room stopped spinning. Anyway. What?
(Roger) Nothing Your smile reminded me of -
(Mimi) I always remind people of - who is she?
(Roger) She died. Her name was April
(Mimi) It's out again Sorry about your friend Would you light my candle?
(Roger) Well -
(Mimi) Yeah. Ow!
(Roger) Oh, the wax - it's
(Mimi) Dripping! I like it - between my --
(Roger) Fingers. I figured... Oh, well. Goodnight. (Mimi exits; then knocks again) It blew out again?
(Mimi) No - I think that I dropped my stash
(Roger) I know I've seen you out and about When I used to go out Your candle's out
(Mimi)I'm illin' - I had it when I walked in the door It was pure - Is it on the floor?
(Roger) The floor?
(Mimi) They say I have the best ass below 14th street Is it true?
(Roger) What?
(Mimi) you're staring again.
(Roger) Oh no. I mean you do -- have a nice -- I mean -- You look familiar
(Mimi) Like your dead girlfriend?
(Roger) Only when you smile. But I'm sure I've seen you somewhere else --
(Mimi) Do you go to the cat scratch club That's where I work - I dance - help me look
(Roger) Yes! They used to tie you up -
(Mimi) It's a living
(Roger) I didn't recognize you Without the handcuffs
(Mimi) We could light the candle Oh won't you light the candle
(Roger)Why don't you forget that stuff You look like you're sixteen
(Mimi) I'm nineteen - but I'm old for my age I'm just born to be bad
(Roger) I once was born to be bad I used to shiver like that
(Mimi) I have no heat - I told you
(Roger) I used to sweat
(Mimi) I got a cold
(Roger) Uh huh I used to be a junkie
(Mimi) But now and then I like to --
(Roger) Uh huh
(Mimi) Feel good
(Roger) Here it -- um --
(Mimi) What's that?
(Roger) Candy bar wrapper
(Mimi) We could light the candle What'd you do with my candle?
(Roger) That was my last match
(Mimi) Our eyes'll adjust, thank God for the moon
(Roger) Maybe it's not the moon at all I hear Spike Lee's shooting down the street
(Mimi) Bah humbug ... Bah humbug
(Roger) Cold hands
(Mimi) Yours too. Big. Like my father's You wanna dance?
(Roger) With you?
(Mimi) No - with my father
(Roger) I'm Roger
(Mimi) They call me They call me Mimi

"light my candle from RENT" by Jonathan Larsson

¿que se cuéntan tus sueños?

2007-11-08T18:14:00.000+01:00

La ley de la gravedad es una tontería. Tal ley no existe. Si yo creo que floto y tu crees que yo floto, entonces floto.
George Orwell "1984"

pessigolles

2007-11-07T19:13:00.000+01:00

Encara tens aquell somriure?
em fa pessigolles només veure'l,
em fa plorar només recordar-lo,
com ferro roent a la matriu,
sa màgia es mon record.
No li donguis!
és el MEU secret…
981108

pollo tshirt

2007-11-07T17:22:00.001+01:00

recorrido

2007-11-05T11:38:00.000+01:00

Escoger un andén u otro sería quizás más estable pensando en un largo recorrido, aunque menos honesto. ¿Vale la pena? No lo sé. No me acuerdo. Sé que he probado las dos rutas por una vaga conexión de neuronas sin precisar, no sé cuál es la más cercana a sentirse satisfecho. No visualizo mi próxima parada, he perdido el billete. Insulto al revisor. No puede echarme del tren, no por que él no quiera, algo bloquea las puertas. Mi esperanza.

landscape

2007-11-04T20:13:00.000+01:00

They are preparing for the future by blowing up their planes. The beauty that they offer is unbelievable, the feelings are spectacular, you still can see the original state, there is no reason to worry. At least for now the precious mind wont be touched. But, what about the survivors? They gonna be alone.

comparança

2007-10-19T23:07:00.000+02:00

(…) però era com fer de xai als pastorets. Els aplaudiments no farien que la feina semblés digna ni que deixés de voler córrer cap a casa a mirarse un llibre de fòssils (…)
Mark Haddon "Un petit inconvenient"

ulls blaus

2007-10-14T08:56:00.000+02:00

Has vingut i no t'esperava. Quin mal em fa veure't. Estàs més prim que abans, assegut al costat d'una nena d'uns set mesos amb uns ulls enormes. A la que puc, m'acosto a tu, has portat la teva filla i no la conec encara, et toco el genoll com a salutació afectuosa i no sé si et miro. La miro a ella, que guapa es!, quins ullarros que té! no puc deixar de repetir —que guapa, que guapa— la teva fila està seria i em mira fixament amb aquests ulls blaus enormes i expressius que imanten. Quina mirada que té aquesta nena, el moment es dur per a mi, dur però preciós a la vegada, et noto assegut al costat de la nena, però no goso alçar la vista cap a tu, segueixo ajupida mirant-la, tocant-li el genoll molsudet, pensat i dient —que guapa—. Me'n vaig, me n'haig de anar o arrancaré a plorar. I a tu? t'acaricio com a comiat? no puc ni acabar de pensar-ho, ni fer-ho. Ella segueix amb la mateixa expressió als ulls, quin misteri els nens. I jo marxo per no plorar, per no sentir més aquesta ferida.

if microsoft designed the ipod packaging…

2007-10-11T16:49:00.000+02:00

take a watch of this lovely parody of if Microsoft designed the iPod packaging.

paint sony bravia

2007-10-10T21:27:00.000+02:00

talk talk

2007-10-10T15:50:00.000+02:00

PlayDoh Sony

2007-10-05T16:09:00.000+02:00

from abba to zappa

2007-10-04T15:53:00.000+02:00

tempus fugit

2007-09-29T18:43:00.001+02:00

the most surrealistic

2007-09-29T18:12:00.000+02:00

I'm a seasick turkey, in a big thingy in the middle of nowhere plenty of water. What the hell I'm doing here? I hear rude voices, I see a lot of bearded men with only one eye and so many of them with only one leg… Could they be pirates? When I was an egg I heard a story of a wood-leg's pirate… There had been a siege and cause of that there was a lot of blood everywhere, one pirate slipped on the floor and his wood leg sank into the blood, so the wood started turning to green, oh my god, yes, the red bearded pirate discovered that he had a vampire wood leg, however, now it becomes a tree, a blood sucker tree instead of a leg. I hope this pirate isn't here, I hate trees cause I'm a turkey.

mutismo

2007-09-29T17:59:00.000+02:00

Me cambio por ti, cuándo pueda me cambio por ti. Que no sufras, sufro yo. Que no dudes, dudo yo. Que no luches, lucho yo. Que no llores, lloro yo. Duermo por los rincones, Escondo pasiones. Bolsillos vacíos soñando en Blanco. Me cambio por ti. Si bailo contigo, no pienso. Me traspasas, me abrazas. Ascensor arriba sólo. Lagrima abajo, sola. Conmigo.

trobat al parking dels tiets

2007-08-11T21:21:00.001+02:00

El que BAXi elgos Algaratxe y FAÇicAcA FAgi el FABOr de PlA GA LA merDA_ graSiAS.
jo, li veig el toc kitch.

el propòsit

2007-08-02T17:23:00.000+02:00

Volía recuperar uns escrits de quan era adolescent... porto una hora buscant-los i evidentement, no els trobo. El pitjor és que no sé si els vaig tirar en un atac de reordenació vital.
En fi.

dormida breu

2007-08-01T10:46:00.000+02:00

La fragillità può essere molto forte finché non si spezza.

L'amico è achello che sta dalla tua parte quando hai torto.

Las nanas mecen incluso si se cantan solas.

La sabiduría es la experiencia bien digerida. Mats Lindgrey

camper sintu shoes

2007-06-01T21:31:00.000+02:00

camper sintu shoes

2007-01-01T21:47:00.000+01:00

the bestest